La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana… L’Aire que respires de Care Santos
Care Santos. L’Aire que respires. Barcelona: Planeta, 2013
Llibreria Palinur. Llibres llegits, ni vells ni usats, així és com es presenta la llibreria de vell que la Virgínia hereta a la mort del seu pare. Ella, qui per res del món volia treballar al negoci familiar, se’n acaba fent càrrec ,i fent inventari entre tota la paperassa es troba amb la història de la Carlota Guillot i la recerca d’un llibre que havia estat part d’una de les biblioteques privades més selectes de la Barcelona napoleònica.
Com ja va fer en la seva novel·la anterior Habitacions tancades, l’autora ens situa en la convulsa Barcelona de principis del segle XIX i barreja la ficció de la història novel·lada amb fets històrics i personatges extrets de la realitat de la època amb un extens procés de documentació a les biblioteques i hemeroteques de la ciutat. També com a la novel·la anterior ens trobem amb una novel·la de nissagues familiars on el present i el passat s’entrelliguen.
L’autora ens brinda una visió preciosa de Barcelona i ens apropa a un dels moments més importants en la història de la ciutat: l’enderrocament de les muralles i la construcció de la Rambla.
Escrita amb un estil senzill, però alhora amb una gran bellesa estilística i formal, és una novel·la on es respira l’amor per Barcelona i per els llibres que són també, en certa manera, uns personatges més a la historia.
Per acabar podem gaudir de les paraules de la pròpia autora al seu bloc:
“Em fa molt feliç haver escrit aquesta novel·la. Hi sóc, d’una manera o altre, en totes i cadascuna de les seves pàgines. Hi són algunes de les meves dèries de joveneta (per exemple els poetes romàntics) i algunes de les meves obsessions de persona adulta (per exemple els llibres antics, cars, impossibles d’aconseguir). Hi ha l’escenari de sempre: el de l’honestedat, el de la il·lusió, el de l’amor per cada pedra i cada bri de pols de carrer. És a dir: hi ha Barcelona, però també El Maresme on vaig néixer. Hi ha personatges que convidaria a sopar a casa meva, si pogués i es deixessin. Monsieur Víctor Philibert Guillot, per exemple. M’agradaria tenir-hi una conversa sobre la mandra que fa la política i l’haver de tenir una opinió formada i contundent de cada cosa. Però, sobretot, m’agradaria ser amiga —i rebre sovint— el llibreter Àngel Brancaleone i la seva colla de col·legues guillats. M’agradaria participar de les seves guilladures tot i que no m’hi voldrien, perquè sóc una dona. Una dona que llegeix i escriu. Un exemplar exòtic d’una espècie perillosa”.
Deixa el teu comentari!