De Pensament, Paraula i Obra. Carles Torner a la Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda
El passat 13 de juny vam comptar amb la presència del poeta Carles Torner. que, acompanyat del seu amic Eduard Sanahuja, va fer un repàs de la seva obra i va compartir amb els assistents la lectura i el comentari dels seus poemes.
Tot i pertànyer a generacions diferents, Eduard Sanahuja va destacar el fet que ambdós van compartir a l’escola Aula mestres comuns, com ara Jordi Sarsanedas o Pere Ribera, i no va faltar l’agraïment i la reflexió sobre la manera d’ensenyar i transmetre la passió per la poesia.
Eduard Sanahuja va destacar el fet que, amb l’excepció potser dels dos primers llibres, Torner dosifica molt les seves publicacions. Torner va respondre que —tot i no haver deixat mai d’escriure’n— la poesia no ha estat el centre de la seva activitat. Torner, afirma que l’escriptura sempre ha estat estretament vinculada a la seva experiència, una resposta creativa a la realitat que l’envolta.
En opinió de Sanahuja, aquesta característica es fa palesa sobre tot en una segona etapa de l’obra de Torner: mentre els dos primers llibres, A la ciutat blanca (1984) i Als límits de la sal (1985) —amb què Torner guanyà els premis Amadeu Vives, als vint anys, i Carles Riba, respectivament— es preocupaven més per la forma i suposaven la carta de presentació d’un poeta molt jove que volia demostrar la seva vàlua, els darrers llibres pertanyen a una etapa marcada pel compromís.
D’aquesta primera època Torner va llegir “Like a a foxing stone”:
¡És tan flipant punxar algun disc de l’Elvis,
vells rock’n rolls, i anar a discoteques
a lligar amb ball i clenxa babies queques
que amb posat fi -tens foc?,- remenen pelvis!
Em mola un gram o més bellugar els ossos
a ritmes durs d’aicidicis de moda.
Vaig de penjat bevent l’amfeta amb soda
i volo alt -tinc bon afgà a terrossos.
El reggae em va i duc pentinat punk.
Ben enxapat puc ser un ròcker preclar.
Vestit d’hindú semblo el Ravi Shankar.
És un sidral! New wave o mod o funk…
Passant de tot, no vaig de passarell:
m’enrotlla el nou i m’al·lucina el vell.
El següent poemari, L’àngel del saqueig (1989), és per a Sanahuja la frontissa entre la primera i la darrera etapes: tot i que temàticament el contingut és molt personal, s’hi comença a veure com l’autor s’obre al món dels altres.
Seguidament, Torner va passar a Viure després (1998), llibre del qual ens va recitar el poema “Anunci d’una casa on ningú ja no vol viure”, escrit amb motiu de la seva trobada amb les Mares de Bukovar.
L’han saquejada tants de cops
i gent amb tantes cares
que no hi fa res saber
qui és l’autor dels crims:
podríem ser nosaltres.
Ara només el sol saqueja unes paraules
sense frontisses ni llindars
i enfonsa portes sense pany.
A dins hi viuen dones
plenes de veus que han emmudit
i no saben com estimar-les:
reguen les pedres,
cusen regals per als absents
i t’ofereixen signes,
cendres, pluja del cel.
Llegeix-me: sóc l’anunci d’una casa
on ningú no vol viure.
No tens amb què comprar-la: benvingut.
I així vam arribar a La núvia d’Europa (2008), el seu darrer poemari. Torner va explicar que el títol, interpretat pels lectors de molt diverses maneres, es refereix en realitat a Anna Politkòvskaia, que Torner va conèixer personalment amb motiu de la seva relació amb el PEN International.
Aquesta sessió de Pensament, Paraula i Obra ha estat la darrera abans de la pausa estival. El cicle continuarà a l’octubre, amb el poeta Jordi Pàmias com a convidat.
Deixa el teu comentari!