“Recordant Lois Pereiro” amb Helena González i Manuel Rivas
Dimecres 8 de maig, a la Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda vam tenir l’honor d’inaugurar la Setmana de la Poesia de Barcelona 2013 amb un acte inscrit en el marc del 21è cicle De Pensament, paraula i obra, organitzat per la nostra biblioteca i l’Aula de Poesia de Barcelona.
La Setmana de Poesia de Barcelona va començar amb l’assistència de prop d’un centenar d’amics a l’acte Recordant Lois Pereiro. L’acte consistí en un diàleg entre l’escriptor corunyès –i amic de joventut de Lois Pereiro – Manuel Rivas i la professora de la Universitat de Barcelona Helena González, conduït pel periodista Albert Lladó. A l’inici de l’acte hi va haver un moment de record per l’editor d’en Lois Pereiro, Gonzalo Canedo, mort de manera inesperada el propassat mes de gener.
Albert Lladó presentà a en Manuel Rivas com un home compromès amb la seva terra (soci fundador de Greenpeace i un dels promotors de la plataforma Nunca Máis) i una institució dins les lletres gallegues, de les quals n’és acadèmic als seus 55 anys. Manuel Rivas i Lois Pereiro es conegueren a Madrid, molt joves, al voltant de la revista literària en gallec Loia.
Per a en Manuel Rivas, Lois era una persona irònica, amb molt de sentit de l’humor, el que el va permetre concentrar i escriure el més dens de la seva obra en cinc mesos, quan ja era conscient de la seva imminent mort. Tot i la seva indiscutible modernitat i el seu caràcter alternatiu, Lois té una connexió amb la tradició literària gallega. Tradició no en el sentit de llast o de quelcom anquilosat, sinó més aviat a partir de l’inconformisme. El mateix vessant alternatiu en el qual s’ancoren els cançoners galaico-portuguesos glossant el sufrimento; o com Rosalía de Castro a Follas novas:
¡Silencio!
A man nerviosa e palpitante o seo,
as niebras nos meus ollos condensadas,
con un mundo de dudas nos sentidos
i un mundo de tormentos nas entrañas,
sentido como loitan
en sin igual batalla
inmortales deseios que atormentan
e rencores que matan,
Mollo na propia sangre a dura pruma
rompendo a vena inchada,
i escribo, escribo ¿para qué? ¡Volvede
ó máis fondo da i-alma,
tempestosas imaxes!
¡Ide a morar cas mortas relembranzas!
¡Qu’an man tembrosa no papel só escriba
palabras, e palabras, e palabras!
¿Da idea a forma inmaculada e pura
donde quedou velada?
¡Silencio!
Con torpe mano y palpitante el seno / las nieblas en mis ojos condensadas, / con un mundo de duda en los sentidos, / y con un mundo de tormento en las entrañas / sintiendo cómo luchan / en desigual batalla / inmortales deseos que atormentan / y rencores que matan, / mojo en mi propia sangre dura pluma, / rompo mi vena hinchada / y escribo…, escribo…, ¿para qué? ¡Volveos / a lo oscuro del alma, / tempestuosas imágenes! /¡Id a morar entre muertas remembranzas! / ¡Mano insegura en el papel escriba / palabras y palabras y palabras! / La idea de la forma limpia, pura, / ¿dónde quedó velada?
Així mateix passa en Lois Pereiro a un dels seus poemes primerencs:
Narcisismo
Sigo os pasos do sangue no meu corpo
e coa unlla do meu dedo máis firme
abro un sulco vermello en media lúa
na vea que me acolle tan azul.
Narcisismo
Sigo los pasos de la sangre en mi cuerpo / y con la uña de mi dedo más firme / abro un surco rojo en media luna / en la vena que me acoge tan azul.
L’Helena González destacà el fet què alguna cosa es va moure als budells de la literatura gallega quan l’any 2011 es va dedicar el Día das Letras Galegas a en Lois Pereiro; i en això va tenir molt a veure la intervenció d’en Manuel Rivas. Alguna cosa es va moure perquè Lois no era un “vellard” mort fa mig segle, ni una vella glòria de temps pretèrits. En Lois era algú amb qui hom podia identificar-se, a qui enteníem i que ens arrossegava. Aquest homenatge a Lois Pereiro va ser importantíssim –segons Helena González– perquè va obrir a l’autor al gran públic, portant la literatura gallega a la contemporaneïtat, apropant-nos a un cos viu, amb vida, espontaneïtat i urgència. Crea una nova poesia que interacciona amb el cinema, la música popular, la literatura, etc. fent unes lletres gallegues més vives.
La ambivalència entre l’Eros i el Thanatos en la poesia de Pereiro és una constant per Manuel Rivas. El llenguatge poètic és excèntric per definició, però en Lois és què, a més aquest llenguatge esdevé indòmit i ingovernable, essent una poesia que no pot ser engabiada. Lawrence Ferlinghetti deia què “el poeta és la quarta persona del singular”. Això en Lois és més veritat que mai, perquè connecta singular i plural, prosa i poesia.
Aquest joc entre l’Eros i el Thanatos ens condueix –segons l’Helena González– a la construcció d’un nou jo poètic; un de profanat per l’amor, les agulles i la malaltia.
El tractament de la malaltia –va estar afectat pel síndrome tòxic i va patir la sida– és en Lois Pereiro completament aliè a la sensibleria, sinó que és tractat des de la temprança. Ens ensenya com viure l’experiència de la malaltia i la certesa mort sense frivolitat, sinó d’una manera sincera, desdramatitzada i honesta, com es veu al poema “Poderíano escoller como epitafio” de Poesía última d’amor e enfermidade:
(E finalmente, con sono atrasado, mal vivido pero feliz, sereo e satisfeito, xa podo regresar ó meu cadavre)
Cuspídeme enriba cando pasedes
por diante do lugar no que eu repouse
enviándome unha húmida mensaxe
de vida e furia necesaria
Outono, 95
(Y finalmente, con sueño atrasado, mal vivido pero feliz, sereno y satisfecho, ya puedo regresar a mi cadáver)
Escupidme encima cuando paséis / por delante del lugar donde yo repose / enviándome un húmedo mensaje / de vida y de furia necesaria.
Otoño, 95
Una altra particularitat de l’obra de Lois Pereiro és l’emergència; aquesta necessitat de culminar una obra a contrarellotge perquè el temps que li queda és limitat. El cos de Lois esdevé un camp de batalla. Quant més dèbil és el seu cos més potent és la seva ment i la seva ànima. La seva imatge, el seu tarannà, la seva ironia evolucionen amb la seva poesia, aprofundint en la seva consciència i en el compromís.
L’heterodòxia de Lois Pereiro connecta amb la gent. Ja quan feia la revista “Loia” la seva poesia té aquest caràcter un tant “marginal”, que és la poesia necessària per a l’època, viva i pròpia d’aquest moment, on el “viu ràpid i mor aviat” que el rock ‘n’roll torna a posar de moda connecta amb la tradició romàntica del bell cadàver jove.
Per altra banda està el tema del local i el global, que també esdevé heterodox. Segons, Manuel Rivas, Lois tenia clar des del principi que ell escriuria en gallec; la seva llengua materna, amb la que pensa i somnia. No s’ha de caure en el parany de vincular allò universal a una tradició lingüística. Ell té un gran volums de referents culturals de la literatura anglosaxona, germànica, francesa, així com de la castellana i la gallega; de la música popular i culta com del cinema, i en dominava cinc d’idiomes. Perquè com va apuntar en Manuel Rivas “allò universal és ser local sense murs”.
L’acte finalitzà amb la lectura d’un poema d’en Lois Pereiro triat per cadascun dels participants. L’Helena González va triar el poema “Mala sorte” (Mala sort) i en Manuel Rivas “Análise hemática do amor”.
(Cunha bala calibre sete sesenta e cinco no peto máis pequeno do vaqueiro, sei que a miña vontade é decisiva para escoller o momento e o lugar. E apálpola cos dedos a todas horas)
Mala sorte
E por primeira vez desde que souben
que aínda respiraba e seguía vivo
sei que é sentir medo a non estalo
Interrompido na mellor escea
cando estaba soñando un soño dérmico
de paixión e beleza
cunha serea distancia literaria e sabia
Só ela podía ser tan inoportuna
groseira e pouco delicada
chamándome despois de ter sobrevivido
á confortable atracción do fracaso
e saber dunha vez o que era a vida
amar e ser amado.
Setembro, 95
(Con una bala calibre siete setenta y cinco en el bolsillo más pequeño del vaquero, sé que mi voluntad es decisiva para escoger el momento y el lugar. Y la palpo con los dedos a todas horas.)
Mala suerte
Y por primera vez desde que supe / que todavía respiraba y seguía vivo / sé lo que es sentir miedo a no estarlo
Interrumpido en la mejor escena / cuando estaba soñando un sueño dérmico / de pasión y belleza / con una serena distancia literaria y sabia
Sólo ella podía ser tan inoportuna / grosera inculta y poco delicada / llamándome después ed haber sobrevivido / a la confortable atracción del fracaso / y saber de una vez lo que era la vida / amar y ser amado.
Septiembre, 95
Un Lied de Mahler sería a banda sonora: «Nun will die Sonne so hell aufgelt», na voz de Christa Ludwig… Por exemplo. (Tratamento para namorados, cando «a vida anoitece en cada óso», por exemplo. Pero teño motivos, movementos, xestos, para sentirme feliz e satisfeito; e tamén para estampar o coche contra todo o que perdín no camiño de regreso.)
XVI
(Análise hemática do amor)
Co amor que se interpón
entre vós
e o meu medo
altéranse os parámetros orgánicos
dos meus restos en fráxil equilibrio
ben restaurados e supervisados.
E podería facer un Lied amargo
adicado ós meus seres máis amados
modificando as miñas CD4
e baixando o nivel de protrombina
deste corpo que aboia en endorfinas
sen xeringas ou fármacos
que as leven.
A sede por soñar aumenta a febre
e causa hemorraxias invisibles
exilando do sangue ós hematíes.
Pero as bágoas lubrican o desexo
provocan máis nostalxia
e anestesian.
A amizade protexe e o amor cura
o odio contaxia e fire
a indiferencia mata.
Apagado este incendio sobrevivide libres
deste estertor final de quen vos ama.
Xullo, 95
Un Lied de Mahler sería la banda sonora: «Nun will die Sonne so hell aufgelt», en la voz de Christa Ludwig… Por ejemplo. (Tratamiento para enamorados, cuando «la vida anochece en cada hueso», por ejemplo. Pero tengo motivos, movimentos, gestos, para sentirme feliz y satisfecho; y también para estampar el coche contra todo lo que perdí en el camino de regreso.)
XVI
(Análisis hemática del amor)
Con el amor que se interpone / entre vosotros / y mi miedo / se alteran los parámetros orgánicos / de mis restos en frágil equilibrio / bien restaurados y supervisados.
Y podría hacer un Lied amargo / dedicado a mis seres más amados / modificando mis CD4 / y bajando el nivel de protrombina de este cuerpo que flota en endorfinas / sin jeringas ni fármacos / que las lleven.
La sed por soñar aumenta la fiebre / y causa hemorragias invisibles / exilando de la sangre los hematíes.
Pero las lágrimas lubrican el deseo / provocan más nostalgia / y anestesian.
La amistad protege y el amor cura / el odio contagia y hiere / la indiferencia mata.
Apagado este incendio sobrevivid libres / de este estertor de quien os ama.
Julio, 95
Deixa el teu comentari!