El lector opina
CONNECTAT A LA VIDA
Radar / Ricard Mirabete. Pròleg de Lluís Calvo. Témenos Edicions. Barcelona, 2012.
Ricard Mirabete Yscla, nascut a Barcelona l’any 1971, és un autor que, fins ara, ha espaiat significativament les seves produccions, la qual cosa, de ben segur, té a veure amb un sentit minuciós i autoexigent de la tasca literària. Radar, el seu quart lliurament, és un poemari d’alta intensitat, que conjumina la saviesa de la tradició amb una sensibilitat radicalment contemporània.
El llibre ens arriba prologat per Lluís Calvo –una de les veus de més bon escoltar de la poesia actual en llengua catalana–, el qual en destaca “una poesia molt personal que defuig el mimetisme” i posa en valor la riquesa d’elements que conformen el substrat referencial de l’obra, que abraça de Miquel Llor a Baudelaire, de Goethe a Kafka, sense oblidar els apunts musicals de Woodie Guthrie o Radio Futura. El text introductori del poeta santcugatenc, extens i ben argumentat, ens fa de guia a través d’un itinerari poètic complex i ple de matisos.
En els poemes, el lector hi pot trobar la indispensable mixtura d’intuïció estètica, honestedat intel·lectual i elaboració literària perquè hi pugui sentir el tornaveu de les seves pròpies experiències: a Radar, en efecte, ens podem reconèixer en la mirada àvida de punts d’ancoratge i en la fecunditat de l’enyor: “…l’ombra del mar és l’escuma / dels teus ulls perduts”.
El llibre està dividit en tres parts: “Vic oberta i estesa”, una mena de singladura íntima que recorre emocions i records vinculats a la capital osonenca: “ Empasseu-vos la sang / i mesureu d’on ve l’aire, / el Mèder”. “En un dau cansat i abolit”, on el concepte que ens remet al paper de l’atzar (el dau) apareix, com assenyalen els mateixos adjectius, sotmès al desgast de l’acció dels dies: “Són massa anys, massa penyores”, i “Aforismes d’una corda i la seva ombra”, l’apartat final en què Mirabete esmola l’agudesa crítica i la ironia: “Z. és un home amb sort i no n’hi ha cap testimoni”.
L’ofici del poeta es posa de manifest, així mateix, en la construcció d’imatges d’una singular potència evocadora: “Era el foc antic de la memòria / que llepava les ungles de la intensitat”, i d’alguns epifonemes particularment reeixits: “Escrigué el seu nom. Travessà els meus ulls”, “És indecent cada silenci”, o bé “I resto fixat en allò que t’explico”. Parlem, doncs, d’un llibre de poesia coherent i madur, on els versos es van adherint a la pell del lector, estimulants com la pluja que amara lentament el bosc després d’un temps de sequera, creixent endins i vindicant-se “com un anhel de permanència”.
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
Deixa el teu comentari!