De Pensament, Paraula i Obra. Cèlia Sànchez-Mústich
El proppassat dijous 13 de desembre vam rebre dins del cicle “De Pensament, Paraula i Obra” a la poeta sitgetana Cèlia Sànchez-Mústich en un acte conduït pel vice-president de l’Aula de Poesia de Barcelona, l’Eduard Sanahuja. La multipremiada autora ens oferí en un ambient distès i de manera molt propera, una selecció recitada de la seva poesia d’ençà la publicació del seu primer poemari el 1989, i on el tema amorós i sentimental és omnipresent.
Assenyala la Cèlia Sànchez-Mústich que els poemes –els seus com a mínim– neixen sent molt extensos. A mesura que es van refinant, polint i treballant acaben minvant en llargària, donat que se’n desprenen de tot allò que els hi sobra romanent només allò que els cal dir, allò elemental a transmetre.
No és comú que un poeta guardi una bona relació amb les seves composicions primerenques; normalment les defugen i reneguen d’elles. No és aquest el cas de la nostra convidada. Ella en guarda un bon record, perquè aquestes composicions són un bon reflex del que era llavors i de qui era llavors.
El primer poemari de Cèlia Sànchez-Mústich, que porta per nom La cendra i el miracle (1989), és descrit per ella mateixa com “irregular”, però senzill i amb un cert encant. El següent poemari, Lleu respir (1991) és un recull una mica més madur, i va ser guardonat amb el premi Rosa Leveroni de 1990.
Una constant en els poemaris de la Cèlia Sànchez-Mústich, és que tenen insignes prologuistes. En el cas de Temperatura humana (1994) el pròleg el va escriure la Maria-Mercè Marçal, amb qui compartia una estreta amistat. En el seu pròleg, redactat en forma de missiva, la Maria-Mercè Marçal assenyala tres poemes com els millors del poemari: “Creuer”, “Desigualtats” i “Pedres”. Vam poder escoltar tots tres poemes en la veu de la seva autora, i van ser rebuts amb aplaudiments per part dels assistents.
En relació a aquesta “recomanació” de Maria-Mercè Marçal, la Cèlia Sànchez-Mústich recalcava que, curiosament, de vegades poemes que no trobes entre les teves millors composicions, són justament els que a més gent han cridat l’atenció i te’n parlen, com ara amb “Pel que sóc”:
És la dona que sóc quan sóc amb tu
el que de tu m’atrau.
Ni la teva mirada –brasa i roca–
ni l’enginy amb el que abrives cada mot
ni la ferma proposta dels teus dits
abasten la mesura de tants somnis
com m’arrenques de llavis, mans i ulls.
T’estimo pel que sóc quan ets amb mi.
A Taques (1997), el seu quart poemari i prologat aquest cop per Màrius Torres, guanyà el premi Miquel de Palol 1996. El llibre està dividida en tres parts, cadascuna de les quals s’inicia a un poema titulat “Taques”, perquè la taca té quelcom de transgressor i de vestigi.
El poemari A la taula del mig (2009) té a veure amb aquell moment vital on un es troba a mig camí, a la meitat del recorregut vital; aquest moment on el passat comença a pesar més que el futur. Així mateix es tracta la relació del record amb aquells objectes quotidians que ens envolten. Prova d’això és el poema “Foto actualitzada”:
M’heu demanat una foto recent
i us n’envio una de quan tenia sis anys.
Trucada: jo, als sis anys,
asseguda al llit de la cambra on ara dormo,
sobre els llençols que l’amant ha desfet.
Amb les mans arrapades
a preguntes que he engabiat
en una carta als reis
i els peus que no arriben a terra,
descalços de creuar amb sigil
el laberint de les pors
i trepitjar el raïm del vi que avui
em crema els llavis.
Jo, als sis anys,
observada pels objectes dels prestatges
que destrien els meus ulls d’entre els meus.
Encara dubto, davant la bústia,
si he fet bé d’enviar-vos la foto
d’aquesta nena amb la carta a les mans
i els ulls pregant-li a l’objectiu
que la retrati exactament com sóc.
El seu darrer llibre de poemes On no sabem (2010) va obtenir el premi Octubre-Vicent Andrés Estellés de poesia 2010. Es tracta d’un poemari on ens assalten petites anècdotes sobre coses quotidianes; petites, però que ens aboquen a la immensitat dels sentiments i de l’ignot, però amb un tarannà molt optimista.
Amb la Cèlia Sànchez-Mústich hem tornat a assaborir el gust per allò petit, l’originalitat d’una mirada que ens empeny a tot un món nou de sentiments i sensacions profundíssimes; un món on es manifesta la presència de l’amor a cada racó, i on aquest s’expressa amb sinceritat.
Deixa el teu comentari!