La colla de l’Àngel Varona es caracteritzava per les seves simpaties cap al anarquisme i per l’anticlericalisme. Un exemple d’això és el fragment següent que ens porta a la següent etapa: l’ermita del Coll.

Pàgs 73-74

    Tornant del cinema Mahón, mentre picaven tots els timbres que trobàvem pel camí, no ens cansàvem de repetir els noms de Facerias, Sabaté i, fins i tot, Buenaventura Durruti i el seu company inseparable Francisco Ascaso. Cridàvem també  proclames de reivindicació sexual (“som la filera dels mancs del Totxo”) o anticlericals, centrades en els capellans de l’església de Sant Jordi i especialment en els del Coll, que ens havien expulsat de la parròquia per una obra de teatre irreverent, uns pastorets existencialistes que havia volgut estrenar-hi el Dani Casanellas amb el seu cosí, en cooperació amb l’Edu. Sempre que podíem entraven  al pati de l’ermita del Coll per veure la placa en memòria dels capellans morts durant la guerra. “Aquests els van rostir per feixistes, oi, Freddy?”, preguntava l’Adolfo al nostre amic esperant que el Freddy ens donés alguna pista sobre els seus familiars insurrectes. Res, ni tan sols la més mínima expressió de rebuig, res.

L’ERMITA DEL COLL

L’origen del barri del Coll es troba en una petita església romànica que, molt transformada, ha arribat als nostres dies. El document més antic informa que Giralt Miró va regalar aquesta petita església al monestir de Sant Cugat del Vallès. La imatge de la Mare de Déu del Coll data del segle XIII, i després de salvar-se de diverses malvestats va ser restaurada el 1929. Segons la tradició, la imatge aparegué dins la Font-rúbia, situada al darrere del temple.

L’ermita està situada al peu del turó del Carmel, que antigament era una zona rural de difícil accés.

Al segle XV l’església tenia al seu càrrec les vinyes que es conreaven pels voltants. Josep Cristià va comprar els terrenys quan es produí la desamortització de Mendizàbal, el 1895. Gairebé un segle més tard els missioners del Sagrat Cor van comprar el temple, l’interior del qual fou cremat durant la Guerra Civil. El 1948, restaurat per Josep Maria Ros i Vila, va reobrir com a parròquia.

El nom de l’església es utilitzat pel col·legi.

Fonts:

Els barris de Barcelona. Volum III. Gràcia, Horta-Guinardó. Nou Barris. Direcció: Ramon Alberch i Fugueras. Enciclopèdia catalana: Ajuntament de Barcelona, 1997-2000

Viquipèdia

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Etapes, Itineraris literaris, Novel·la barcelonina, Novetat Tags: David Castillo, El mar de la tranquil·litat, novel·la barcelonina