Cicle de poesia: De pensament, paraula i obra. Sergio Gaspar
La Biblioteca del Guinardó–Mercè Rodoreda va acollir el recital poètic de Sergio Gaspar dins del cicle De Pensament, Paraula i Obra, en un acte conduït pel president de l’Aula de Poesia de Barcelona i que congregà a una trentena llarga d’assitents.
En Jordi Virallonga qualificà la poesia de Sergio Gaspar com a eminentment existencialista, gairebé metafísica, en un moment –finals dels anys 80 i inici dels 90– on la poesia barcelonina era molt argumental i irònica. La seva poesia és, en paraules de Virallonga, una poesia moral, compresa amb el dubte i amb la part del Mal que hi perviu en nosaltres, i que viu en el no-ser, el no-estar, en la negació, però no en el buit. Els seus primers llibres han estat molt personals, però el seu darrer poemari, Estancia (2009) transcendeix cap a temes més contundents i compromesos.
Per la seva part, Sergio Gaspar s’autoatribueix un caràcter “càustic” d’ençà els trenta-tres anys, moment en el qual va patir una crisi existencial que encara avui perdura. Durant la seva joventut reconeix la influència poètica de figures certament antagòniques que van de San Juan de la Cruz a César Vallejo, i d’Octavio Paz a l’existencialisme més extrem. Tot això ha fet que reconegui que sempre ha escrit dues coses diferents, però no paral·lelament sinó sincrònicament; i d’aquí el seu principal problema i tema principal sobre el qual bascula la seva obra: la Identitat.
La identitat existeix per oposició i és l’alteritat qui crea pertinença. Aquesta oposició coexisteix en cadascun de nosaltres, formant part de la nostra identitat i de la nostra contradicció interna. El que ens defineix com a ens, com a consciència i com a éssers humans no és allò que som o que pensem, sinó més aviat allò que no som, allò que no hem viscut, allà on no hem estat i allò que no creiem.
El recital s’inicià amb la lectura de poemes dels dos primers poemaris publicats per Sergio Gaspar, més tendents cap a una temàtica metafísica. A “En el exterior del mundo” del seu primer poemari Revisión de mi naturaleza (1988), n’hi ha tres eixos al voltant dels quals es reflexiona: existencialisme, identitat i solitud. Dins del món tot existeix en una doble vessant: tot és quelcom i és món: els ocells, l’herba, l’aigua o el vent, tot és món; excepte l’autor, que no es sent com a part integrant d’aquest món. El poeta és poeta i no és món. És consciència, però home només ho ha estat de forma fugaç.
D’altra banda, en Jordi Virallonga llegí un poema del segon poemari publicat per en Sergio Gaspar Aben Razin (1991), un poema sobre la identitat, una identitat fragmentada i difusa de l’ésser humà.
Seguidament es va passar al darrer poemari publicat per l’autor, Estancia (2009), que marca el pas de la metafísica com a tema principal a l’existencialisme. És aquest un poemari obscur on es recull l’experiència vital i emocional del poeta davant els darrers moments de vida de la seva mare i el traspàs de la mateixa, tot ell articulat mitjançant estances.
Destacava en Sergio Gaspar durant la presentació del poemari un fet que confronta i oposa l’experiència literària a l’experiència empírica i que, confessà, l’atreia enormement. Per a l’autor és important el fet que en el món real s’hagi de viure “tot”, sent impossible desvicular una part de l’experiència vital de la resta. L’amor es viu al mateix temps que la fam, l’alegria pot coincidir amb un mal de panxa, o la ira amb un constipat, i tot això es dóna en el mateix lloc i en el mateix moment inseparablement. A la literatura, en canvi, cal triar fragments de la vivència i és cabdal que aquests estiguin ben triats. Sergio Gaspar experimenta amb la indivisibilitat de l’experiència humana de forma literària en aquest poemari i amb la negació com a realitat.
D’Estancia es varen llegir tres poemes. A “Estancia I” el poeta descriu a la seva mare –en les seves pròpies paraules– en “la seva darrera decrepitud, i en la pròpia decrepitud davant els darrers dies de la mare”. És més aviat un poema sobre el no-ser que és la mort, i el que mai no serà. “Estancia IV” és un poema més emocional i que aconsegueix remoure’ns per dins: l’amor materno-filial, un amor irracional, atàvic i que ens esforcem a aprofitar fins el darrer moment quan ja veiem el final a prop.
No es que desee amar especialmente,
porque amor ni me sirve ni le sirve
normalmente a quien dices que lo amas.
Pero yo no seré yo. Yo soy tu hijo,
y esta inercia me conduce a postura
de decir. Tengo que amarte. Déjame
que te ame. Te levantarás. Los muertos
se incorporan nunca, cuando nadie
los mira. Tú, con tus ojos perfectos
que me vieron nacer, pronunciarás
-o dirás nada y sonará lo mismo-
esperé muchos años a que me pidieses.
Quiero bailar contigo. El momento es éste.
Cuando la orquesta se ha ido, cuando
no queda plaza ni noche. Entremos
en esta música que no está sucediendo.
Per últim, a “Estancia V” el poeta fa una reflexió sobre les malalties neurodegeneratives, i en especial de l’Alzheimer –tema tradicionalment poc reflectit a la literatura– ja que ens treu allò més important: la Identitat. Apuntava l’autor que “aquest esforç per recordar una cara, un camí, un nom no sembla gaire dur, però sí que ho és quan veus com qui t’ha donat el teu nom, no el recorda”.
Durant el torn de preguntes i comentaris per part del públic, també s’analitzà la tasca com editor d’en Sergio Gaspar. Home molt vinculat al món editorial, sobretot a l’edició de poesia des de fa molts anys. La seva darrera aventura editorial ha estat amb DVD juntament amb Maria Fortuny, aventura que malauradament va acabar l’estiu passat. Sergio Gaspar va declarar el seu amor incondicional al món de l’edició poètica, però també assenyalà incidència nociva que la seva faceta d’editor ha tingut en la seva identitat/faceta com a poeta, i que l’ha portat a publicar pocs títols propis i editar-ne molts d’aliens.
Encantats amb l’humor càustic, el sarcasme i la profunditat de la poesia d’en Sergio Gaspar vam acabar l’acte ovacionant el poeta, al qual sens dubte haurem de rellegir molt aviat.
Properes sessions:
Dijous 29 de novembre de 2012, 20h. Sala d’actes.
Montserrat Abelló : imatge i paraula
Amb la presència de Montserrat Abelló, Clara Bofill, Laura Torres, Cristina Fort, Sandra Vilar i Oriol Izquierdo
__________________________________
Dijous 13 de desembre de 2012, 20h. Sala d’actes.
Recital de Cèlia Sànchez-Mustich
Presentat per Eduard Sanahuja
Deixa el teu comentari!