Inici » Destacat, General, Lectors, Novetat

El lector opina

1 desembre 2012 Sense Comentaris

L’estrella amb cua.

d’ Eduard Girbal Jaume.

Edició cura d’Enric Casasses. Edicions de 1984. Barcelona, 2005.

Els catalans de vegades encara podem o hem de dir que acabem de descobrir un autor nou o una obra literària pràcticament desconeguda que ens ha deixat fascinats. Aquest és el cas, per exemple, de L’estrella amb cua o de La tragèdia de cal Pere Llarg, d’Eduard Girbal Jaume (Girona, 1881 – Barcelona, 1947), per esmentar només dos dels títols del cicle narratiu L’agre de la terra, publicats darrerament per Edicions de 1984 a cura d’Enric Casasses (2005 i 2006 respectivament), i de qui Víctor Català va dir: «és un novel·lista cabal, en el ple de ses facultats i de sos recursos i un dels més alts i ferms entre quants conreuen, en l’hora present, aquesta branca de les lletres catalanes. És subtil de ment, de vista i de ploma com cap altre. Gran coneixedor de la psicologia camperola, sap revelar-la amb justesa admirable i amb una finíssima i saborosa ironia que mai cau (almenys en els trossos que li he llegit) en efectismes i desentonaments. Escriptor veritable, dotat d’instint agut i dreturer, i estudiós de la llengua en sa mateixa font i en sos mellors models, té la paraula abundosament fluent, viva i pròpia, la forma castissa i harmoniosa com copsada directament del poble, però embellida, purgada, magnificada per la màgia de l’art».

Josep Pla, en el retrat de passaport, del 1960, dedicat a Josep Maria de Sagarra i la seva prosa, afirma (cito literalment): «Girbal Jaume és avui un escriptor oblidat. Ho és, al meu entendre, injustament. És una fita de la nostra literatura. Al meu entendre, és una fita discutible. És igual. S’hauria d’haver reeditat alguna de les seves novel·les rurals —alguna d’aquelles novel·les en què el detallisme naturalista, pessimista i asfixiant és portat fins a les darreres conseqüències. Dintre aquesta obsessió, Girbal Jaume fou un mestre. La seva prosa és com la de Víctor Català però convertida en cromo —un cromo que ho conté tot, en què no falta res, en què la manera és portada amb la punta de l’espasa amb una minuciositat perfecta. És per aquesta raó que Girbal Jaume és important. Ell portà a cap exactament el que nosaltres mai no volguérem fer».

Per això hem d’estar agraïts a l’Enric Casasses per la feina tan ben feta que ha dut a terme, de posar a l’abast dels lectors actuals uns textos que requerien uns ajustaments adients tant des del punt de vista ortotipogràfic com del literari o simplement lingüístic, sense ultrapassar-se mai ni pel costat de la normativa ni per les ganes de quedar bé amb “els lectors actuals”. Segons confessa l’editor o curador de L’estrella amb cua al final de la seva Presentació, la feina que es va prendre va ser la d’intentar normalitzar 1’ortografia sense normativitzar 1’idioma. Això, però, poc impedeix que, al final, l’Enric Casasses reconegui que encara no ha arribat a comprendre1’estructura exacta del renec que sempre diu el Valentí, que és 1’home de la Merdera, o sia el Merder: vatua nada deuxes! El lector, jo, tampoc! Però no m’importa.

Les llengües no evolucionen pas amb el pas del temps: el que evoluciona és l’ús que se’n fa, tant se val que sigui a nivell literari —si em permeteu aquest gir tan impropi—, conversacional, formal, escrit o oral. La novel·la d’Eduard Girbal Jaume m’ha fet pensar en una magnífica obra narrativa en castellà, d’ambient rural, que porta per títol La Gaznápira, d’Andrés Berlanga (Noguer, 1984). Una obra que, segons s’ha dit, respon a la convicció que un poble és sobretot la seva parla. A aquesta premissa sembla respondre també la novel·la de Xavier Suescun, El Llop de Montamara (Edicions Viena, 2011), ambientada a les muntanyes del Pallars, que recomano vivament.

Arribats en aquest punt gairebé místic en què només ens resta una “mena de vivir sin vivir en mí”, o “un no sé qué que queda balbuciendo”, el lector, o la lectora, està més que convençut que acaba de llegir una gran obra literària. Una obra que s’escapa de tots aquells convencionalismes que tant els agrada de constatar als crítics que s’hi acosten amb prejudicis. Prejudicis crítics, acadèmics. Però prejudicis.

Deixem-nos, doncs, de prejudicis i acostem-nos a aquesta novel·la, i la resta del cicle narratiu L’agre de la terra. Ja veureu com no ens en penedim!

 

ALFRED SARGATAL

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.