La poesia trobadoresca es manifesta sobretot en els segles XI i XIII a les corts occitanes (Provença, Aquitània i Gascunya), així com els Pirineus, els comtats de la Marca Hispànica i el nord d’Itàlia. Consta d’un corpus d’unes 2.500 poesies i es té constància d’uns 350 trobadors entre els quals destaquen Guilhèm d’Aquitània, el Papa Climent IV o Ricard I Cor de Lleó, rei d’Anglaterra. Entre els autors catalans, destaquen els “Tres Guillems”: Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona.

El terme trobador es feia servir per a referir-se a tots aquells que utilitzaven la llengua vulgar per a les seves composicions, especialment en provençal –en oposició als poetes dedicats a l’art de composar versos en llatí–, generalitzant l’ús de la rima i el ritme com a patrons normatius així com la mètrica.

Literalment el terme trobador vol dir: aquell que crea composicions literàries i musicals alhora, destinades a ésser difoses mitjançant el cant dels joglars. Els trobadors podien pertànyer a qualsevol estament social encara que predominen els que pertanyien a la noblesa o els de condició social elevada. En general, tenien una bona formació. Formats en el trivi (gramàtica, lògica i retòrica) i el quadrivi (aritmètica, geometria, música i astronomia), a més tenien coneixements dels tractats de poètica llatins i de composició musical.  La figura del trobador no es pot desvincular de la del joglar: si el primer era l’autor, el segon és l’intèrpret; esdevenint l’intermediari entre el trobador i el destinatari del poema.

La poesia trobadoresca va ser una de les primeres mostres de literatura en la història i el seu paper va ser determinant en l’expansió i desenvolupament de l’amor com a tema literari, a través de l’amor cortès, entès com un vassallatge feudal al servei de la dama. D’acord amb aquesta concepció feudal, la dona és tractada de midons (el meu senyor) i el poeta s’anomena a si mateix om (vassall). El mot servir adquireix el sentit de fer la cort a l’estimada. L’enamorat, igual que l’aspirant a cavaller, ha de passar per les diferents etapes de l’aprenentatge: començarà, com a tímid aspirant (fenhedor); s’atrevirà, més tard, als precs (pregador); passarà a enamorat (entenedor) i drut (amant) optant a merèixer el gardon (premi).

La dona a la qual el poeta s’adreça és necessàriament noble i casada; l’amor, per tant, esdevé adulterí. L’enamorat compta amb dos enemics, el marit (gilós o gelós), i el lausengièr o delator; per tant, ha d’ésser discret, i en els seus versos amaga el nom. Sotmès a una sèrie de fórmules convencionals i oposant-s’hi, malgrat tot, un sensualisme exacerbat, el sentiment del trobador creà el concepte idealista d’amor-virtut: només l’home enamorat és virtuós, i un home virtuós és forçosament enamorat, inventant el concepte d’Amor occidental.

Segons el tema, a la lírica trobadoresca es distingeixen diferents subgèneres a la troba: Cansó (poesia amorosa de refinada expressió literària); Sirventès (poema satíric d’atac personal o moral crítica; Pastorela (trobada d’un cavaller amb una bella pastora); Planh (lament sobre la mort d’una persona o altra desgràcia); Tensó (debat entre dos poetes sobre temes diversos) i Alba (separació dels amants a l’alba després de passar la nit junts).

Categories; Destacat, Novetat, Poesia Tags: Poesia, Poesia aplicada, Poesia Trobadoresca