El lector opina
Llegir i gaudir de Joan Maragall, ara
L’any 2010-2011 va ser declarat l’Any Maragall. I vam tenir l’oportunitat d’adonar-nos que Joan Maragall va ser un gran poeta, un gran home i un visionari, tant des del punt de vista estètic com polític. De fet, quan avui dia llegim molts dels seus textos, ens adonem de fins a quin punt Maragall no va acabar d’encaixar en la seva societat perquè tenia un concepte de Catalunya, d’Espanya i dels polítics que s’anticipava en més de cent anys a la seva societat.
Totes aquestes virtuts, ara mateix les podem comprovar, assaborir i gaudir, pel que fa a la seva poesia, gràcies a l’edició de Poesia completa a cura de Glòria Casals i Lluís Quintana (Edicions 62, 2011), i també a l’estudi crític, poema a poema, que d’aquesta poesia n’ha fet i publicat D. Sam Abrams —professor, traductor, excel·lent crític i, a més a més, poeta— amb el títol de Llegir Maragall, ara (Edicions Proa, 2010).
Aquest estudi crític, minuciós, d’amples mires, rigorós, universal, se centra no sols en els cinc llibres publicats en vida de Joan Maragall —Poesies (1895), Visions & Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911)— sinó també en la resta de poemes esparsos que va compondre i els agrupa en tres seccions per facilitar-ne una lectura cronològica (1896-1905, 1906-1911 i poemes no datats), a més de l’obra dramàtica en vers Nausica. El volum es tanca amb uns índexs de títols i de primers versos que en fan més fàcil la consulta i més còmoda i manejable qualsevol mena de consulta o de lectura.
Conscientment allunyada de les formes retòriques del nostre romanticisme, la poesia de Joan Maragall se situa en l’inici de la modernitat poètica de la literatura catalana i ha assolit una enorme popularitat al llarg d’un segle. Tot i els canvis estètics que s’han anat succeint, la seva obra s’ha mantingut com un punt de referència constant i gairebé inalterable en la memòria d’una bona part de la gent del país. La seva capacitat de captar i transmetre emocions personals i perdurables, la seva originalitat i sinceritat, si es pot dir així, han fet que la seva poesia, superant els obstacles lògics de l’època en què va ser escrita, continuï apareixent encara avui com una poesia viva i actual, clàssica i alhora moderna.
Per acabar, deixeu-me que reprodueixi bona part del que va escriure el meu admirat amic i poeta Marcel Fité en aquestes mateixes pàgines. Deia Fité: “Tal com Josep Pla assenyalà amb la seva característica agudesa, Maragall, per l’època en què escriví, «treballà amb una llengua precària, dura, empedreïda, anquilosada, notòriament esguerradeta. Barceloní poc airejat, el seu lèxic és d’una visible limitació. Des del punt de vista de l’escriptura de Carner o de Sagarra, és un cas de depauperació acusadíssima. Per a l’home d’avui, però, per a la sensibilitat dels nostres dies, Maragall és més poeta que Verdaguer, Carner o Sagarra»”.
Que fort, Marcel!
ALFRED SARGATAL
Deixa el teu comentari!