Autor del mes: Ana Merino (2a part)
La consecució del premi Adonis donà a conèixer l’Ana Merino en els circuits poètics, sent per a molts el punt de partida de l’anomenada “Generació del 2000”. Aquesta, tot i ser molt heterogènia, representa un trencament amb la poesia de l’experiència, tendint cap al realisme-meditatiu per una banda i l’irracionalisme cognoscitiu per una altra. En aquesta darrera vessant s’emmarca la poesia d’Ana Merino, la qual és definida per l’autora com “una poesia tancada a una habitació a les fosques”.
Més endavant publica altres dos poemaris: Los días gemelos (1997) i La voz de los relojes (2000), estilísticament molt propers a la seva opera prima. Aviat quedarà inclosa en més d’una vintena d’antologies sobre la jove poesia espanyola en el canvi de mil·leni, com ara: Ellas tienen la palabra (1997), La Generación del 99 (1999), Mujeres de carne y verso (2002), La Lógica de Orfeo (2003) o Última poesía española (2006).
Per altra banda, l’Ana Merino també porta a terme una important tasca acadèmica als Estats Units al voltant del món del còmic –on és vice-presidenta del Center for Cartoon Studies– i de la representació de la pobresa i la marginalitat infantil, que queda reflectida en un gran nombre d’articles i monografies. També porta a terme, juntament amb el seu marit, un projecte al voltant de la memòria de l’Holocaust.
L’any 2003 obté el Premio Fray Luis de León pel poemari Juego de niños. Un recorregut vital amb especial atenció a la infància i als seus mites, on trobem constants apropaments a la literatura infantil, així com el pas a la maduresa, imposant-se la feminitat i la sexualitat.
Deixa el teu comentari!