Poesia aplicada: Poesia turca actual
La literatura turca es pot dividir en tres etapes al llarg de la seva història: el període preislàmic, el període d’adopció de l’Islam i el període d’influència de la literatura occidental.
Durant molts segles van conviure a la poesia turca dues corrents poètiques diferenciades, la poesia Diwan, identificada amb l’aristocràcia i els intel·lectuals, i la poesia popular, pròpia dels trobadors i dels místics derviches.
Mentre que a la poesia popular, els trobadors estructuraven els seus poemes en estrofes de quatre versos de rima lliure (kesma) i els místics derviches seguien la mètrica sil·làbica preislàmica, la poesia Diwan, que fou la veritablement representativa, va adoptar gràcies a la seva relació amb la poesia islàmica oriental, àrab i persa unes formes poètiques de rima i mètrica que la caracteritzaven, arribant a utilitzar la mètrica quantitativa (aruz) tot i que a la llengua turca li manca vocals llargues naturals. D’aquesta manera, els poemes estaven formats per misra, versos mètrics d’idèntic ritme. Les dues característiques principals de la poesia Diwan eren per una banda, el joc de paraules i de sons i, per altra banda, l’idioma utilitzat que consistia en una barreja de turc, persa i àrab.
El vincle que la poesia mantenia amb l’Orient va començar a perdre intensitat amb l’arribada del Tanzimat, un moviment de reformes polítiques i socials que va arribar a afectar a la literatura, a partir del 1839.
Al 1859 es van publicar les primeres traduccions al turc de la poesia francesa, que va esdevenir en una influència capdal per al futur de la poesia turca. Els poetes més importants d’aquesta època per innovadors van ser Adkülhak Hamit Tarhan (1951-1937) i Tervik Firket (1867-1915). Adkülhak Hamit va ser el primer en deixar d’utilitzar la misra per passar-se a l’ús de formes més fluides, mentre que Tevfik Fikret va ser considerat el gran poeta del moviment Nova Literatura. Aquests canvis d’estil no podrien haver-se produït sense la fundació de la República turca com a conseqüència de la Guerra de l’Independència (1920-1923), que a nivell cultural comporta la tornada al gran element essencial, el turc.
No obstant, a partir del 1923, la poesia turca torna a recuperar la seva personalitat i el vers sil·làbic substitueix definitivament al vers mètric, sorgint en aquests moments el moviment poètic “Aurora de l’Avenir” (Fedjri-Ati), dirigit per Ahmet Hasim que juntament amb Yahya Kemal van ser els introductors del simbolisme i d’altres corrents poètiques europees a la poesia turca.
Ahmet Hasim, sense rebutjar els usos d’elements àrabs i perses, volia expressar els estats d’ànims gràcies a la imatge com a reflex emocional del poema. Per la seva banda, Yahya Kemal, utilitzant el vers clàssic, va reflectir la simbiosi del ritme, la fraseologia i les imatges antigues amb el llenguatge oral, és a dir, el futur amb arrels del passat.
Tot i aquests canvis, el primer poeta turc a escriure en vers lliure va ser Nazim Hikmet al llibre 835 línies (1929), esdevenint tota una reacció a la poesia clàssica i nacionalista, amb mancança d’originalitat. És a partir d’aquest moment quan l’evolució es fa més visible i d’una manera ininterrompuda gràcies també a l’empenta d’altres poetes joves com Orhan Veli, Okty Rifat i Melih Cevdet Anday, que influenciats pel surrealisme, al 1941 van donar el pas definitiu cap a una poesia turca diferent amb la publicació del llibre-manifest L’estrany, que s’oposava frontalment a la poesia tradicional, tant pel contingut com pel ritme, la tècnica i les imatges, tot incorporant un estil senzill i directe amb la intenció d’arribar a la majoria. Aquests tres poetes joves van assentar les bases de lo que seria conegut com el “Primer Nou Moviment”.
Posteriorment va aparèixer un altre moviment a la poesia turca, anomenat aquesta vegada com a “Segon Nou Moviment” que tendeix a una poesia tancada, obscura, difícil, més o menys abstracta, a vegades inintel·ligible que busca la combinació fònica de les síl·labes. Destaquen els poetes Edip Conserver, Cemal Süreya i Ilhan Berk. Però aquests mateixos poetes van evolucionar cap a una major claredat. Per la seva banda, els poetes que van originar el “Primer Nou Moviment” es van anar allunyant a la seva maduresa personal de l’estil que practicaven de joves per arribar a adoptar un estil més personal i complexa.
Per altra banda, no deixa de ser curiós que als darrers anys s’ha produït un nou renaixement per l’interès de les possibilitats modernes de la poesia de Diwan a l’obra de poetes com Uya, Necatigil, Süreya, Berk i Attila Ilham.
Els canvis que es van donar a la poesia turca cap a moviments i postures més modernes i europees com el simbolisme i posteriorment el surrealisme, durant la primera meitat del s. XX, no s’entenen sense la figura de Nazim Hikmet.
Nazim Hikmet (Salònica, 1902 – Moscou, 1963), es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Polítiques per la Universitat de Moscou, on es va vincular amb els futuristes russos. Va tornar a Turquia defensant els postulats marxistes per començar a escriure poesia revolucionària, despoetitzada, segons paraules seves, introduint elements com el vers lliure i la imaginària surrealista. Donada la seva implicació política, sovint es va criticar la seva obra de pamfletària, però realment no eludia lo personal. Després de la seva mort va passar a ser un dels autors més llegits de Turquia i traduït a més de cinquanta idiomes, convertint-se en un dels poetes turcs amb més projecció internacional del s. XX. També va escriure teatre i novel·les avantguardistes.
Deixa el teu comentari!