La Felicitat: Etapa 5. Primera part
Alejandro Lerroux neix el 1864 a La Rambla (Córdoba) i aviat comença el seu activisme polític amb una dura campanya contra la Guerra de Cuba des del Partido Progresista de Ruiz Zorrilla. El 1901 obté un escó de diputat a Catalunya, que seria la seva base d’operacions ja que obtindria un electorat fidel entre 1903 i 1905 en les candidatures de la Unión Republicana que havia format amb Nicolás Salmerón, ex-president de la Primera República.
La política que desenvolupa en aquesta època destaca per un concepte modern de la propaganda, ja que funda varis diaris com El Intransigente, El Progreso i El Radical i dirigeix altres com El País, des dels quals ataca sense pietat als catalanistes, a l’Església i a la Monarquia. El 1907 es condemnat per un dels seus articles i acaba exiliant-se a Argentina. A la seva tornada funda el Partit Radical en 1908 i basa el seu discurs en l’atac al nacionalisme moderat que propugna Cambó de la Lliga Catalana. Com a conseqüència d’aquest enfrontament que sobrepassaria la dialèctica en algunes ocasions els catalanistes li anomenen “el emperador del Paralelo”, en al·lusió a la zona de prostitució i delinqüència de Barcelona.
Alejandro Lerroux García
La seva participació en l’agitació contra el Govern durant la Setmana Tràgica de 1909 l’obliga a tornar a exiliar-se de nou per evitar la repressió que es veia venir.
Quan torna a Espanya en 1910 és escollit per la Conjunción Republicano Socialista, però a partir d’aquest moment el seu desenvolupament polític gira cap el conservadorisme. Lerroux estava implicat en varis escàndols de corrupció i s’aparta del electorat català traslladant-se a Còrdova el 1912.
Durant la dictadura de Primo de Rivera signà el Pacte de Sant Sebastià de 1930 contra la Monarquia. En proclamar-se la República, Lerroux és nomenat ministre de Estat en el Govern provisional d’Alcalá Zamora.
Després d’atacar durament al executiu d’Azaña al Parlament, es l’encarregat de formar un govern de concentració que substitueixi al polític republicà el 1933, però el seu equip no obté la confiança del Parlament i el President de la República encarrega al radical Diego Martínez Barrio, la formació d’un gabinet amb la missió de dissoldre les Corts.
A les eleccions de finals de 1933 el Partit Radical és la segona força més votada per darrera de la CEDA. Durant el bienni dretà de 1933-1935 obté la Presidència del Consell de Ministres en sis ocasions i també els Ministeris de la Guerra i de l’Estat, tot i que els seu primer govern cedeix petites parcel·les de poder a la dreta.
El 1934 Lerroux pacta amb la CEDA de Gil Roblés, a la qual inclou en el seu gabinet. La repressió de la Revolució d’Astúries de 1934 i la concessió de l’indult al general José Sanjurjo -condemnat a cadena perpetua per un intent de cop d’estat en 1932- marquen la seva presidència. De fet, l’indult a Sanjurjo provoca una crisi en el Govern, que abans havia acceptat la amnistia de Pérez Farràs, cabdill de la Revolució d’Astúries. Cau en desgràcia per: el suborn de l’estraperlo, el frau de joc en el qual es troba implicat el seu fill adoptiu i l’escàndol Tayà, un cas de malversació de fons públics.
Aquest darrer assumpte va provocar la seva dimissió i el Partit Radical sense la figura del seu líder principal, entra en declivi. Un dia abans de la sublimació militar del 1936 s’exilia en Portugal on es declara partidari dels militars rebels.
A Portugal escriu els seus records polítics, els quals es publiquen als volums “La pequeña historia” i “Mis memorias”. En 1947 torna a Madrid i mor en 1949 reconciliat amb l’església i la burgesia.
Font: La Guerra Civil Española mes a mes. Vol 1. Así llegó España a la Guerra Civil. Editor: Juan Carlos Laviana. Unidad Editorial SA
Fotografia: Enciclopèdia Catalana
Deixa el teu comentari!