I acabem la ruta, on un supervivent com el Pablo Barrera escapa de la presa del convent dels Carmelites pels anarquistes.

Pàgs 145-146

A pesar de sus pocas luces, de lo que era consciente, Pablo Barrera el Ojos se había considerado siempre un hombre con suerte. Había cometido muchos errores en su vida, pero a las seis de la tarde del día 19 de julio, en el interior del convento de los Carmelitas de la calle Lauria de Barcelona se dio cuenta de que había cometido el peor y que tal vez su suerte se había terminado. El piso donde habitualmente se reunía con el grupo quedaba un poco más lejos, apenas a dos manzanas del cuartel del Regimiento de Caballería número 9 en la calle Lepanto, así pues, al producirse el alzamiento y ante la ausencia de su jefe, Sebastian Rubio, pensó que lo mejor era unirse a los soldados del cercano cuartel, dado que era evidente que las cosas iban por ahí y había que estar cerca de los ganadores.

Los ganadores, militares del regimiento de caballería, habían resultado, a su juicio, un hatajo de inútiles que habían terminado encerrados y cercados en un convento por cientos de obreros armados, en la peor situación que se podía esperar. Los soldados, sin tener ni idea de qué estaban haciendo allí, disparaban disciplinariamente a través de las ventanas cubiertas con colchones y montones de libros, aguantando una lluvía de balas disparadas con toda clase de armas, incluidas ametralladoras. Al cabo de unas horas, el Ojos se dio cuenta de que aquello no iba bien. ¿Un aguerrido regimiento de caballería encerrado en un convento por cuatros desharrapados? Ni siquiera los frailes lo veían claro, pues se deshacían en lloros y plegarias por los rincones, salvo alguno que se atrevió a empuñar un fusil y colocarse al lado de los soldados.

Hacía medianoche, Barrera disparó aún algunos tiros de fusil, pero a oscuras, agotado, hambriento y falto de sueño no veía a quién disparar; el tiroteo cesó poco después, pero los sitiadores lanzaban bombas de mano de vez en cuando por las ventanas y algunos oficiales intercambiaban miradas y comentarios en voz baja, así que Pablo Barrera el Ojos empezó a pensar también en la manera de salir de aquel embrollo. Reflexionó durante un rato mientras daba unas vueltas por las cocinas buscando algo que comer y husmeando de paso el cómodo alojamiento de los monjes. Finalmente trazó un plan, un poco improvisado pero plan al fin y al cabo.

CONVENT DELS CARMELITES

Els carmelites van decidir construir un nou convent a l’Eixample, primera fase d’un procés que portaria a l’enlairament del gran santuari consagrat a la Mare de Déu del Carme. La primera pedra va ser col·locada el 25 de març de 1909, en un terreny situat al carrer Roger de Llúria núm. 151, tocant a Diagonal. El projecte va ser encarregat a l’arquitecte Josep Domènech Estapà. Després es va decidir bastir el temple. A l’hora d’adquirir el terreny hi havia dubtes entre un solar que era al xamfrà de Roger de Llúria i un altre que era al xamfrà de Còrsega; es va triar el primer en funció de la línia de tramvia que passava pel davant. El projecte fou demanat als arquitectes Salvador Ollé i  N. Alsina Planas, però no va agradar; van encarregar-ne un de nou als arquitectes Josep Artigas i al seu fill Vicenç Artigas, per la relació que ja havien establert en haver col·laborat satisfactòriament en una obra de la comunitat a Badalona. Però el resultat també fou decebedor. Finalment, van recòrrer a Domènech i Estepà, qui per devoció a l’orde dels Carmelites Descalços ho va fer de franc; només li van fer reduir l’envergadura de la cúpula com a reacció de prudència després de l’experiència apresa arran de la Setmana Tràgica.

La primera pedra fou col·locada el 13 de juliol de 1913. Les obres, que es van allargar fins al 1921, no van poder ser acabades pel citat arquitecte, que havia sofert un accident, sinó pel seu fill, l’arquitecte Josep Domènech i Mansana. L’església és una obra eclèctica amb elements romànics, bizantins, neomudèjars i modernistes. El més evident era l’alt campanar neomudèjar, que va començar a ser enderrocat el 1971, i sense demanar permís, per fer desaparèixer també part del convent; la intenció era poder vendre el solar en condicions més avantatjoses; les accions cíviques van aconseguir aturar les obres, però van fracassar a l’hora d’exigir que l’edifici fos inclòs al catàleg per tal d’evitar aquella mutilació. L’Ajuntament, encara franquista, ho va denegar i així fou com va desaparèixer potser la part que tenia més personalitat.

Al temple es venerava amb molta devoció la imatge de la Mare de Déu del Carme, que era conduïda en processó pel port, esculpida per Rafael Atché; en començar la guerra civil i abans d’incendiar l’església, la Verge va ser afusellada. Durant aquells tres anys fou convertida en garatge de l’exèrcit republicà i després en caserna dels guardians d’assalt. El 1995 va acabar definitivament una restauració acurada feta en dos terminis.

Font: Biografia de la Diagonal. Lluís Permanyer. Edicions la Campana.1996

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Etapes, Itineraris literaris, Novel·la barcelonina, Novetat Tags: Convent dels Carmelites, La ruta de los contrabandistas