Inici » Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Etapes, Itineraris literaris, Novel·la barcelonina, Novetat

La ruta de los contrabandistas: Etapa 4

23 juliol 2012 1.753 views Sense Comentaris

EDIFICI DE LA TELEFÒNICA

En la cèntrica Plaça de Catalunya està la quarta parada, i més en concret en l’edifici de la Telefònica, on van començar els fets de maig del 37.

Pàg 394

A primera hora de la mañana Ulises entró en la sede de Compañía Telefónica de la plaza Cataluña seguido por dos de los miembros del comité y se dirigió al despacho del responsable de comunicaciones de la CNT que ocupaba el despacho del antiguo director general. Una breve conversación y de inmediato corrió la voz por todo el edificio:”¡Vienen a por nosotros!” Mientras decenas de empleados procedian a poner a punto sus fusiles y pistolas, Ulises se deslizó fuera del edificio y bajó por la calle Fontanella alejándose de la plaza.

L’EDIFICI DE LA TELEFÒNICA I ELS FETS DE MAIG DEL 37

L’edifici de la Telefònica

El 1893, a casa Manuel Baixeras –núm. 17, a la cantonada del Portal de l’Ángel- va ser fundat l’Hotel Inglaterra fins que el 1917 va traslladar-se al passeig de Gràcia. L’edifici del núm. 17 va ser aprofitat per un establiment de la competència, l’Hotel Bristol, que hi va prestar servei fins al 1927, quan la Telefònica va comprar la finca.

L’edifici de la Telefònica va ser projectat pels arquitectes Nebot, Cardenas i Clavero el 1928 i superava l’alçada de la casa Segura, que era la més alta d’Espanya

Font: Biografia de la plaça Catalunya. Lluís Permanyer. Edicions la Campana. 1995

Els fets de maig

Durant el primer semestre de 1937 la disputa entre els partidaris de prioritzar la guerra i els de fer primer la revolució es va tornar més cruenta i va coincidir amb l’arribada d’ajuda per part de la Unió Soviètica.

L’entrada de la URSS a la Guerra Civil va comportar una sèrie de contrapartides exigides pels comunistes rusos, entre les que s’hi trobaven augmentar la disciplina i centralitzar el control de les forces. Un altre dels objectius dels soviètics era limitar la influència dels sectors més revolucionaris dins la República, per evitar el temor de les democràcies occidentals i així van pressionar tant Largo Caballero com Companys.

Això topava amb els interessos de la CNT-FAI i el POUM, pels quals revolució i guerra anaven de la mà.

A Catalunya va haver-hi una confrontació entre el PSUC i el POUM, que va acabar amb el partit d’Andreu Nin fora del segon govern Tarradellas.

Això va ser el detonant d’una disputa entre d’una banda, la Generalitat i el PSUC; i, de l’altra, el POUM i la CNT-FAI i les campanyes de desprestigi es van succeir.

Al mes d’abril, Lluís Companys va decidir dissoldre les patrulles de seguretat de la CNT i va exigir als obrers que retornessin les armes, però van desobeir. La violència verbal es va traduir en enfrontaments al carrer entre membres de la CNT i la UGT.

Però el fet que va desencadenar de forma definitiva la lluita fratricida va ser l’intent de recuperar l’edifici de la Telefònica per part de la Generalitat. Des de l’inici de la guerra la majoria dels serveis públics estaven en mans dels anarquistes, una situació que la Generalitat volia revertir.

El conseller d’Ordre Públic, Eusebio Rodríguez Salas va enviar el dia 3 de maig diferents dotacions de la guarda d’assalt a prendre el control de la Telefònica. Els anarcosindicalistes es van negar a cedir l’edifici i es va produir un tiroteig que va ser l’embrió de l’enfrontament. La CNT-FAI i el POUM van ordenar als seus seguidors que es limitessin a defensar-se, però que en cap cas abandonessin el control dels serveis públics.

Durant gairebé 5 dies les forces del bàndol republicà es van enfrontar entre si a Barcelona. A més, a ciutats com Terrassa, Reus, Vic o Tarragona també es van viure enfrontaments. El final de la confrontació va arribar per una doble via. D’una banda, els dirigents de la CNT van entendre que era necessari arribar a una solució dialogada del conflicte per tal que aquest no es prolongués i perjudiqués més la causa republicana. Després d’una reunió amb el PSUC i la UGT van demanar als seus militants que deposessin les armes i van deixar sols el POUM i els anarquistes més radicals. A més, el Govern de Largo Caballero va enviar reforços policials per terra i per mar per acabar amb la resistència dels revolucionaris. El dia 7 de maig la Generalitat havia recuperat l’ordre a la ciutat, però el conflicte havia deixat prop de 300 morts i més d’un miler de ferits.

Els dies posteriors als Fets de maig van ser detinguts un gran número de militants de la CNT i el POUM. Aquests últims van ser el cap de turc, tant per ser el partit més petit en contrast amb la força de la CNT com per haver emès les proclames més revolucionàries.

Com a conseqüència dels fets de maig, Largo Caballero, contrari a perseguir el POUM, va dimitir en favor de Juan Negrín, que tenia bona relació amb els comunistes, Catalunya va perdre autogovern perquè les competències d’ordre públic van passar a ser potestat de l’executiu central i Companys va presentar a finals de juny un nou executiu sense consellers anarquistes.

Font: El cop d’Estat del 18 de juliol del 1936. Manel Guitart. Cossetània 2011

Altres llibres que matitzen diversos aspectes dels fets de maig són:

-Barcelona, mayo de 1937, la crisis del antifascismo en Cataluña. Ferran Gallego. Debate 2007

-Els fets de maig. José Luis Martin Ramon, Francesc Bonamusa i altres. El viejo topo.2010

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...Loading...

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.