Del quarter de Drassanes anem cap a la seu de la Capitania General, on es planifica l’alçament contra el govern republicà a Barcelona .

Pàg. 86

-Está bien. Hableme de sus órdenes tácticas.

-El objetivo de las fuerzas de Capitanía es mantener la coordinación de las tropas y establecer contacto con el regimiento de Montesa que llegará por el Paralelo. Se establecerá un fuerte núcleo en el puerto con los cuarteles de Atarazanas y las dependencias militares –dijo Bravo-. No se espera resistencia. Aquí –señaló uno de los documentos- da instrucciones para ponerse en contacto con el Regimiento de Artillería que ocupará la Telefónica, de ese modo controlaremos las comunicaciones.

Pàgs 94-95

El teniente José Bravo se inclinó sobre los mapas desplegados en la mesa y por enésima vez repasó las lineas rojas que parecían lanzarse desde el centro de la ciudad hasta la periferia. Las anotaciones junto a cada una de ellas aclaraban qué unidades debían moverse y por dónde. Sobre la mesa humeaba una taza de café y el sol del atardecer se retiraba ya del ventanal, aunque la luz del día era todavía lo bastante intensa como para no necesitar la artificial. A unos pasos de él, el coronel Romero y el comandante Planas discutían acaloradamente. Ambos iban armados, algo poco corriente dentro de la Capitanía, pero los tiempos habían cambiado, de eso estaba seguro Bravo. En la pequeña barra de bar de la sala había otros dos altos oficiales, y un poco más allá un grupo más numeroso se arremolinaba  junto al aparato de radio. Del patio del gran cuartel llegaban los gritos de los sargentos formando a la tropa y rugían algunos motores. Todo daba sensación de movimiento, como si realmente algo importante  empezara  a ocurrir. La llegada de un cabo con un despacho en la mano dejó la sala en silencio. El coronel leyó la nota y una amplia sonrisa empezó a dibujarse en su cara. Lo primero que hizo fue mostrar la nota  al comandante Planas y luego se volvió hacia los oficiales presentes en la sala.

LA CAPITANIA GENERAL

La implantació del règim borbònic , arran de la desfeta de 1714 i la seva institucionalització amb els decrets de Nova Planta, comportà que el capità general esdevingués la principal autoritat del nou estat a Catalunya. Al comandament d’un exèrcit se li afegiren les més altes atribucions polítiques i representatives del poder reial, de govern general i de justícia, les quals compartí amb l’Audiència, organisme que també presidia. Alhora, s’establia de manera permanent en un lloc i, en especial, a Barcelona.

Amb la Revolució liberal, es produïren alteracions importants en la configuració del càrrec. La perspectiva fixada per les Corts de Cadis fou la de limitar-ne altre cop l’autoritat al comandament de l’exèrcit, maldant per la seva professionalització militar, la subordinació a l’autoritat civil i la pèrdua parcial de funcions politico-administratives. També disminuí el seu protagonisme en l’àmbit urbanístic en benefici de l’Ajuntament, i restringí la seva intervenció a indrets importants per a la defensa de la ciutat.

Sovint, però, la pràctica alterà les previsions legals i els capitans generals es resistiren a perdre atribucions. Amb relació a aquest fet, la creació dels governadors civils amb competències governatives i policiaques generà un fort malestar militar. Les tensions entre ambdues autoritats foren permanents, però es resolgueren favorablement cap els militars. La suspensió continuada de les garanties constitucionals i la implantació de l’estat de guerra, així com la disposició d’un extraordinari contingent de forces, transformà el capità general en la primera autoritat de la ciutat. La seva importància s’explicità amb la construcció de la nova seu de la Capitania General de Catalunya, que el 1846 s’instal·la a l’antic convent de la Mercè. La seu antiga esdevingué Palau Reial, destruït, però, arran d’un incendi el 1875.

Amb la Restauració, la defensa de la monarquia (contra carlins, republicans i anarquistes) i  de l’ordre social passà a primer terme. Els capitans generals també maldaren per esdevenir interlocutors dels interessos proteccionistes davant el govern central, i donaren suporta a iniciatives com la creació del Fomento de la Producción Española. Però l’auge de l’obrerisme des del 1890 i del terrorisme anarquista situaren la repressió en el primer pla de l’acció militar, que es guià amb una extrema duresa.

La crisi del 1898 i l’impuls del catalanisme polític afaiçonaren una nova dimensió de l’acció militar, la defensa de la unitat d’Espanya, que el capità general aixoplugà  i que tingué en el conflicte del Cu-cut! I en la llei de jurisdiccions de 1906 una mostra destacada.

La Segona República suposà l’intent més seriós de professionalitzar l’autoritat militar i desvincular-la de l’acció política i repressiva directa; tingué, però, un abast limitat. Les capitanies generals foren suprimides i transformades en comandàncies de les divisions orgàniques. El general Batet, cap de la IV Divisió, impulsà l’apoliticisme i maldà per adaptar les forces militars a l’autonomia catalana. Els fets d’Octubre de 1934 i la reacció conservadora interferiren en aquesta perspectiva. El 19 de juliol de 1936 el general Llano de la Encomienda mantingué la seva fidelitat a la República, però no aconseguí controlar uns regiments, que majoritàriament, protagonitzaren el cop d’estat a Catalunya.

La presa de Barcelona per les tropes franquistes suposà la implantació d’un règim d’ocupació militar i el restabliment de la Capitania General, el 4 de juliol de 1939. L’autoritat militar estigué implicada directament en la repressió, mitjançant l’aplicació de la jurisdicció castrense als vençuts i a l’oposició antifranquista. El capità general era qui donava la conformitat a les sentències que imposaven la pena de mort en els milers de consells de guerra que es celebraren. D’altra banda, el control de Franco sobre els caps militars permeté al capità general actuar com a poder suprem, que premiava amb el nomenament castigava amb la separació els cabdills militars, segons les circumstàncies.

Durant la transició, Francisco de P. Coloma-Gallegos identificà la seva acció amb els sectors més inmobilistes. I no fou fins que s’aprovà la Constitució de 1978 que obrí el pas de la subordinació de l’autoritat a la civil mitjançant una reforma per llei d’1 de juliol de 1980, que fou contestada amb l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981. La reforma de 5 de gener de 1984 suposà la despolitització real de l’exèrcit, la pèrdua d’atribucions polítiques i judicials de l’autoritat militar, la supressió de les capitanies generals i una nova estructuració de l’exèrcit en regions, que integrà Catalunya en la nova Regió Militar Pirenaica Occidental (1986), que mantingué la seu central a Barcelona.

Font: Enciclopèdia de Barcelona. Vol 1. Directors: Ramon Albech i Fugueras i Jesús Giralt i Radigales.2005

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Etapes, Itineraris literaris, Novel·la barcelonina, Novetat Tags: Capitania General, La ruta de los contrabandistas