Cicle de poesia:De pensament, paraula i obra. Antoni Clapés
En la quarta i última sessió del XIXè cicle De Pensament, Paraula i Obra a la Biblioteca del Guinardó–Mercè Rodoreda, vàrem comptar amb la presència d’Antoni Clapés. Conduïts per l’Eduard Sanahuja, la trentena llarga d’assistents a l’acte vàrem conversar sobre la important tasca que l’Antoni Clapés ha dut a terme –i encara realitza– per a la poesia a casa nostra. Vam gaudir d’un recital poètic on vàrem repassar la trajectòria i la qualitat poètica d’aquest sabadellenc, que a més a més va presentar diversos poemes del seu nou recull: L’arquitectura de la llum. Girona: Llibres del Segle, 2012.
El vice-president de l’Aula de Poesia de Barcelona, Eduard Sanahuja va descriure l’Antoni Clapés com un “agitador cultural, una persona que promou coses constantment”. Per la seva part, en Clapés confessà ser captiu d’una bogeria poètica, que inclou escriure poesia, però també el publicar-la, traduir-la i proporcionar-la. I així vam començar la conversa, analitzant aquesta faceta d’agitador tan treballada per l’Antoni Clapés, que juntament amb en Víctor Sunyol porten a terme des de fa prop de trenta anys mitjançant Cafè Central. Erigit des del no res, aquest projecte conjunt a dut a terme la tasca de llibreteria i d’editorial de poesia, canviant de format, de sentit i diversificant el catàleg, cosa de la qual està molt orgullós. Però sens dubte, d’allò que està més orgullós és que aquesta aventura editorial, publicant llibrets, poemaris i plaquettes, ha deixat un pòsit en l’ambient literari català.
Abans de tractar sobre l’estil poètic d’Antoni Clapés, vam escoltar de viva veu les composicions incloses al seu darrer llibre, L’arquitectura de la llum, que inclou poemes escrits entre 2009 i 2011. Aquest està dividit en dos. Una primera part, anomenada “La Casa de la Llum”, engloba poemes relatius a la metafísica de la llum; mentre que la segona part, “Aire de la solitud” té un caràcter més narratiu, fent una síntesi de poesia i pensament filosòfic.
Vam gaudir de poemes com Looren sobre el mite de la caverna de Plató, l’ambigüitat i la realitat; Cobh, port des d’on marxaven els emigrants irlandesos als EUA, sobre el drama de l’expatriació, l’emigració i l’exili, el viatge sense retorn dels eternament forasters; o Les ulleres de Parmènides, sobre la impossibilitat de dissociar forma i fons.
Hi trobem –segons l’Eduard Sanahuja– dos tipus generals de poesia. La que emana de la tradició parmenídica, a la recerca de la mística, de temàtica metafísica i marcada per la contenció lingüística, on es busca el plasmar allò on la ment no hi arriba. I una altra de tradició heraclitiana, on es conrea l’èpica, l’ègloga i l’ètica. A l’Antoni Clapés el trobem clarament posicionat en el corrent de Parmènides; instal·lat a l’avantguarda, contracorrent, indagant a la metapoesia. Ell veu la poesia com un fi en sí mateix: es fa perquè es vol fer, perquè s’ha de fer; es duu on es vol dur i on es pot dur.
La segona part del recital, s’ocupà de poemes de l’autoantologia personal 1987-2007 La lentitud, la daurada. Poemes breus i reflexius, on el Silenci, la Llum i les imatges poètiques prenen tot el protagonisme mitjançant oxímorons i dicotomies.
Durant el torn de preguntes, els assistents assenyalaren que sovint s’ha tractat a Antoni Clapés com un poeta minimalista i com a “Poeta del Silenci”. Ell no és gens contrari a aquesta categorització, tot i que no és res volgut, sempre i quan no es tingui minimalista com quelcom anàleg a conceptualitzar la realitat, sinó més aviat com un tractament essencialista de la realitat i d’allò que la depassa. En un altre ordre de coses, s’interrogà a l’autor pel seu gust pel que anomenaríem microhistòria, sobretot pel que fa a l’època de la guerra i l’exili. En Clapés reconeix aquesta tendència a l’hora de crear imatges poètiques, fent servir flaixos, vivències fugaces però intenses en instants molt rellevants de la història, personal i general.
Per acabar, Antoni Clapés llegí un seguit de poemes amb temàtica orientalista: l’haiku i el Chi, i com no sobre el Silenci.
D’aquesta manera vàrem posar el colofó a un XIXè Cicle de Poesia De Pensament, Paraula i Obra molt intens, amb una gran varietat d’autors i de gran qualitat; tot felicitant per la seva feina a l’Aula de Poesia de Barcelona, i agraint als amics que ens han acompanyat en aquests recitals i que desitgem continuïn acompanyant-nos al proper cicle de De Pensament, Paraula i Obra.
Deixa el teu comentari!