El Lector opina
APROPANT DOSTOIEVSKI
Dostoievski, Fiódor. Memòries de la Casa Morta. Traducció de Jaume Creus. Adesiara.Editorial. Barcelona, 2011.
No hi deu haver gaires persones, en l’àmbit lingüístic català, que puguin llegir literatura russa en la llengua original; tanmateix, els seguidors a casa nostra d’aquesta fecunda tradició literària no han de patir gaire, ja que hi ha hagut, d’ençà de molts anys, una nòmina notable de traductors que ens acosten, amb respecte i sensibilitat, els productes més saborosos de les lletres russes.
Un d’aquests traductors, sens dubte, és Jaume Creus –a més de poeta, dramaturg, editor, musicòleg i promotor cultural–, que ara ens ofereix, en una traducció excel•lent, una de les novel•les potser menys conegudes de Dostoievski i que ha exercit una notable influència entre els narradors russos del segle XX, Memòries de la Casa Morta, un relat escruixidor sobre la vida (si és que es pot anomenar així) en els penals de la Rússia tsarista, però també, alhora, una lúcida reflexió sobre l’ésser humà i les incertes fronteres de la seva condició moral.
Fiódor Dostoievski (1821-1881), la mateixa biografia del qual té molt de novel•lesca, va escriure aquesta obra a partir d’una experiència soferta en primera persona; condemnat a mort per haver participat, presumptament, en una conspiració contra Nicolau I, li va ser commutada la pena, al darrer moment, a canvi de quatre anys en un camp de presoners siberià. El gran escriptor moscovita, autor d’obres que han passat a la història de les lletres com Crim i càstig, El jugador, Els germans Karamàzov o Humiliats i ofesos, posa en joc tota la seva grapa narrativa en un relat que atrapa per la intensitat de la trama i el commou per la manera, profundament humana, d’abordar el tractament dels personatges.
Així mateix, no mancaran al lector receptiu elements de reflexió sobre els mecanismes del poder i el paper que pertoca a uns o altres, segons que caiguin al bàndol dels vencedors o dels vençuts. Dostoievski té aquella rara habilitat dels grans escriptors per atorgar atractiu a cada matís, a cada observació, i les seves obres destaquen pel tractament dels detalls, així com per la versemblança que s’accentua amb la construcció dels diàlegs.
El bon traductor, com el bon àrbitre, posa més de manifest la seva eficàcia com menys es fa notar; en aquest sentit, la traducció al català de Jaume Creus flueix vigorosa, sense entrebancs, i converteix la lectura de Memòries de la Casa Morta –més enllà de la duresa de fons del tema que planteja– en un autèntic plaer per als qui saben apreciar la bona literatura.
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
Deixa el teu comentari!