Cicle de poesia:De pensament, paraula i obra. José Corredor Matheos
En la tercera sessió del cicle De Pensament, Paraula i Obra a la Biblioteca del Guinardó–Mercè Rodoreda, vàrem comptar amb la presència d’en José Corredor Matheos. Premio Nacional de Poesía 2005, Premio Nacional de Traducción 1984 i Creu de Sant Jordi, entre d’altres guardons. En un acte conduït per en Jordi Virallonga, i amb la presència d’una cinquantena d’assistents, vam conversar i repassar alguns del aspectes de l’obra d’aquest insigne poeta manxec, català d’adopció, al qual s’ha inscrit generacionalment a la Generació del 50, tot i que sempre ha defugit aquesta etiqueta.
El president de l’Aula de Poesia de Barcelona, Jordi Virallonga el presentà com un home pluridisciplinar quant a l’art i la literatura. Jurista de formació, a estat un destacat crític d’art, traductor, antòleg i poeta. Seixanta llargs anys porta en José Corredor passejant pel món cultural i literari català: enginyeria, arquitectura, urbanisme, pintura, joguines i un llarg etcètera de temes s’engloben dins de la seva obra publicada. A estat un dels primers autors del país influït de manera important pel corrents orientalistes, el taoisme, el budisme i per les grans plomes de la lírica xinesa clàssica (Li-Po, Du Fu, Wang Wei…) així com pels motius metafísics i transcendents de les seves composicions. Una recerca estilística de la puresa caracteritzada pel minimalisme, l’ètica i l’estètica mancada de retòrica.
La xerrada va girar al voltant de dos de les característiques de la poesia d’en José Corredor Matheos: la Natura i l’Humor.
Quant a la Natura, remarcava l’autor la importància del lloc on s’és nascut. Per a ell el seu poble és Alcázar de San Juan, a Ciudad Real, i la seva ciutat: Barcelona. Tenint en compte –deia José Corredor– que la vida és una constant recerca de la infància perduda, el paisatge manxec ha esdevingut molt important per a ell. És aquest un paisatge net, sense arbres, sense muntanyes; cosa que l’ha portat ha realitzar un paral·lelisme amb la mar. El “Mar Manxec” l’anomena ell. En aquesta recuperació del paisatge, en José Corredor hi engloba totes les formes: la terra, el mar, la vegetació i els animals. Tot és Natura, en un sentit que remet força al dels Haikus japonesos.
Per il·lustrar aquest univers temàtic de la seva poesia, en José Corredor ens recità algunes de les seves composicions com ara: “Está ladrando un perro, / porque pasa otro perro, / y me pregunto / si he de ladrar también” […]; “Yo soy un pez, un pez / que va por el jardín, / tan libre como un árbol. / Y soy también un árbol, / que tiene sus raíces / en el cielo, / como un pájaro. / Soy un pájaro, un pájaro” […]; o, “El mar / y en él el cielo reflejado” […].
Confessa José Corredor que la seva poesia no pretén, “perquè la poesia no ha de pretendre”, però sovint hi troba una sentit transcendent a les seves composicions, com si pogués assolir el veure més enllà. La seva mecànica creativa es basa en els flaixos de lucidesa en els quals t’assalta la musa, i això sol passar quan s’està distret, amb la ment vacant i despreocupada. Un dels seus llocs preferits per escriure, doncs hi passa força temps, és el tren, com ho delaten poemes com ara: “En el tren tú no vas, / viene el paisaje a tí” […].
Un altre espectre de la seva obra ens remet a l’art. “La bellesa importa, però importen més les sensacions, les emocions”. La proximitat a l’art la troba en José Corredor mitjançant la poesia, més que no pas com a crític. I reconeix que no és el primer. Molts d’altres poetes s’han aproximat a l’art: José Hierro, Juan Ramón Jiménez… per no parlar de l’Extrem Orient, on per mitjà de cal·ligrafia pintura i poesia s’entrelliguen. Per il·lustrar aquesta vessant de la seva poesia, l’autor ens recità algunes composicions: “Hace crecer los árboles, / convoca a las estrellas” […], dedicat a la sèrie de Les Constel·lacions de Joan Miró; o “Mark Rothko sabe ver las cosas como son” […] sobre la pintura evanescent que tenyeix l’aire del pintor nord-americà d’origen letó.
Per últim, es va afrontar el tema de l’humor dins l’obra d’en José Corredor. Diu l’autor preferir l’humor a la ironia, doncs aquesta última és perillosa al crear una distància amb el sentiment poètic que porta a l’error.
Així vam arriba al final del recital, amb la lectura d’un quants poemes inèdits que ens avançaren la propera publicació del nou poemari d’un autor al qual continuarem seguint i redescobrint en un futur.
Deixa el teu comentari!