El Lector opina
Octubre
de Miquel Pairolí.
Barcelona : A Contra Vent Editors, 2010. Demanaeu la reserva del document
Miquel Pairolí és autor d’una obra sòlida i extensa que comprèn la novel•la, el periodisme, l’assaig, el teatre, la traducció i el dietari. D’entre la seva producció –deixant a part les seves monografies locals i algunes biografies- caldria tenir molt en compte títols com El camp de l’ombra, La geografia íntima de Josep Pla, El convit, El manuscrit de Virgili, Cera i el que ara em disposo a comentar: Octubre.
Octubre s’inicia amb una citació de Montaigne –en traducció de Vicent Alonso– que és tota una declaració d’intencions: “Dic lliurement el meu parer sobre totes les coses, fins i tot d’aquelles que sobrepassen potser la meua capacitat, i que no considere que siguen de la meua jurisdicció. El que n’opine és per mostrar la mesura del meu punt de vista, no la mesura de les coses”. Aquest paràgraf defineix i delimita, segons Miquel Pairolí, allò que s’anomena “literatura del jo”. Una literatura basada en el dret a expressar el propi punt de vista, la pròpia opinió, sobre temes diversos, sense pretendre emetre cap dogma i sense excloure la possibilitat del dubte o de la contradicció.
Pairolí, en aquesta obra ens ofereix els indicis d’alguns dels elements existencials que han acabat configurant la seva sensibilitat estètica i vital. La música i la natura en serien un bon exemple: “El matí era esplèndid, sentia una gran interpretació de La Creació a la ràdio i contemplava, a l’ampit de la finestra, un pit-roig jove, vigorós, ple d’energia. Un moment de felicitat, de serenor, de respirar el bo de la vida”. Una natura que, a més de paisatge, esdevé el referent essencial del pas del temps, del “batec de la vida”. De vegades, Pairolí se serveix del sol i de la lluna com a eines d’expansió paisatgística i alhora com a metàfora de la roda del temps. Altres vegades és un mussol qui va pautant el pas de les hores: “Cap al tard, el mussol surt del bosc i apareix, planejant, obscur, ales esteses, fins que s’atura al pal del telèfon. (…) quan s’enfosqueix una mica més, emprèn el vol i…” Però són dos dels rellotges de casa seva els qui reflecteixen més intensament aquesta relació entre temps i paisatge, encara que en aquest cas es tracti de la relació entre un paisatge casolà i un paisatge i un temps interiors: “Tinc dos rellotges de paret, de pèndol, amb tendències contràries pel que fa a la definició del temps. L’un sempre s’afanya a avançar-se; l’altre s’endarrereix. (…) Aquesta moderada imprecisió em resulta benèvola i confortable.”
Ens ofereix també algunes claus interpretatives del seu pensament, de la seva manera de veure i de viure el món. Així, en la celebració del seu cinquantè aniversari va a un restaurant de Palafrugell: “En la cuina que practiquen té més pes la modernitat que la tradició. Per això, la sopa de peix que demanem per començar és més un caprici que una sopa de peix. Ens adonem que no hauríem hagut de demanar un plat que només dominen en aquells restaurants on encara elaboren la cuina del país segons les velles receptes i que no pateixen cap dèria d’originalitat ni d’innovació, sinó que s’esforcen a reproduir els vells sabors excelsos, que ja se sap que és el més difícil.” En alguns capítols ens parla de literatura. Distingeix entre lectors intel•ligents i crítics literaris: “Els crítics estan condicionats per alguns factors que contaminen inevitablement els seus judicis. (…) Tenen més èxit els crítics agressius i contundents que no pas els ponderats. (…) Els lectors intel•ligents solen emetre opinions més afinades que no pas els crítics, més aclaridores.” La seva admiració per Pla, d’altra banda, és a l’alçada del coneixement que té de l’autor empordanès: “Tarda de sant Esteve, plujosa i ventosa, que passo llegint Pa i Raïm, de Pla. (…) Una lliçó de literatura i un goig per al lector que cada any, per aquest temps, renovo.” Però és una admiració que no exclou pas la crítica: “De debò que el va llegir, Pla, el Dietari de Rierola…”?
Pairolí parla també del seu món familiar, del seu arbre genealògic. “Com es pot negar el pes de l’herència del món familiar i social? Sé d’on vinc i procuro ser-hi conseqüent. Aquest principi tan simple contribueix a l’equilibri, permet mirar enrere sense vanitat i viure tocant de peus a terra. Que és el que desitjaven els meus avantpassats pagesos”.
D’entre els temes que tracta, destaquen els que dedica a les passions i a les debilitats que solen girar a l’entorn del món literari, com ara el de la vanitat: “De la casta dels orgullosos és molt més conflictiva la dels ressentits que la dels satisfets. L’orgullós satisfet sol ser superficial, pueril, anecdòtic. Un nen gran.” O el de l’èxit: “L’èxit, en el sentit que aquí comentem, sovint no prové del talent, sinó de l’habilitat i la murrieria.” Sense deixar de banda, però, qüestions de preceptiva, com ara el tema de l’ús o no ús de l’adjectiu: “Amb una mica de greix, un tall és més saborós i de bon menjar. Amb una vegetació ben posada, un paisatge guanya i fa més goig.”
Tot dietari és un exercici de percepció, interpretació i selecció, fet de la manera més afinada i lúcida possibles. Pairolí, a més, ho fa amb una prosa ordenada, elegant, ajustada, i una llengua treballada i precisa. Es tracta d’un dietari per a assaborir-lo a poc a poc, sense presses ni pressions. En l’espai ideal de solitud i silenci que l’autor ens descriu quan, a altes hores de la nit, el mussol ve a fer-li companyia: “Em distreu de la lectura, però em complau sentir-lo. M’agrada la seva soledat, que comparteixo. (…) M’adormo mentre sé que el company de la nit caça i està alerta. El batec de la vida continua.”
Marcel Fité
Deixa el teu comentari!