Inici » Autor del mes, Destacat, General, Novetat

Autor del mes: Fernando Clemot III

24 juny 2012 831 views Sense Comentaris

OBRA DESTACADA

Estancos del Chiado

Barcelona : Barataria, 2009. Demaneu la reserva del document.

Estancos del Chiado és més que un recull de contes. És un llibre de contes, és a dir, una obra sòlida, coherent i unitària. La qualitat de cada relat ve avalada pels premis nacionals i internacionals que han aconseguit, i que es ressenyen en la darrera pàgina del volum. Acredita l’esmentada unitat del volum el fet d’haver estat guardonat amb el premi Setenil, que premia al millor llibre de relats publicat a Espanya l’any passat. Garantia màxima tenint en compte que tant l’autor com l’editorial estan fora dels grans circuits de promoció del món literari.

Personatges il · lustres i terribles, ressons de la infància, mirades añorantes o hastiadas de la vida recorren Estancos del Chiado, volum que recull els relats més destacats de l’autor barceloní Fernando Clemot escrits abans del 2005. Desengany i ironia es donen la mà en tots els relats de Estancos del Chiado, en una visió gens idíl · lica del temps que va ser, en un viatge a la memòria insubornable que es nega a edulcorar o esborrar els records traumàtics, coneixedora que la veritable grandesa està en la caiguda si aquesta suposa un autoconscient punt de partida per començar de nou.

El llibre dóna sobre tots els àmbits de l’existència humana, però per sobre de tot sobre la memòria, multitud de perspectives diferents que s’agrupen en tres grans blocs temàtics: Mitologías, El jardín de la memoria i Ocasos. Des de la memòria col · lectiva, articulada a través de la figura de personatges i actituds històriques, fins a la visió desenganyada i nostàlgica d’un passat que es vindica o es rebutja, però que sempre s’assumeix, passant per una visió crua i desencantada del impossible edèn infantil , els relats de Estancos del Chiado són un intent d’aprehendre el passat a través del llenguatge, verbalitzant les pors i angoixes per a millor conjurar.

I és precisament aquest llenguatge, aquest estil, sempre elegant i precís, que a mesura que el llibre avança es va tornant més líric i personal, més connotatiu, el que dóna unitat al volum i el que ofereix al lector les grans sorpreses. A través d’ell Fernando Clemot és capaç de crear històries amb ressons de Henry James, Eça de Queiroz o Moravia, però també de submergir en la seva pròpia geografia mental per exorcitzar els seus records i extreure un suggerent material narratiu que ens reveli les claus d’aquest. Un estil que reflecteix una clara evolució des del primer relat (cronològicament parlant) fins als últims, però que obeeix a una poètica omnipresent que té la qualitat literària com a principi irrenunciable.

El volum compta amb una sòlida unitat argumental dividida en tres blocs que obeeixen a tres formes diferents de narrar, amb característiques pròpies, però amb evidents trets comuns: Mitologies, en què es recreen, com a protagonistes, personatges històrics més o menys cèlebres (Salazar en Orgullosament apassionat, Eça de Queiroz i Cesario Verde a Una Dame Sans Merci, Totó a El príncep del Vomero) o actituds històriques (en Caçadors de bestiar), El jardí de la memòria, relats en què el jo narratiu se submergeix en els seus records per intentar donar sentit al present, i ocasos, narracions que desvetllen el naufragi de la vellesa a través de situacions i personatges el passat constitueix un pesat llast per a la seva vida actual (dins del seu ‘realitat’ temporal intradiegética, òbviament).

Mitologías agrupa els relats més ‘narratius’ del volum, aquells en què l’anècdota adquireix més importància i que tenen una estructura més lineal (que no simple), a la manera del relat tradicional. Gaudeixen aquests relats d’un ritme narratiu ferm, tens, al servei d’una única acció que s’erigeix ​​com a principal protagonista del relat i que desplega un argument o un final sorprenent. L’estil, com desitjava el decòrum horacià, es posa al servei de l’anècdota, encara que és sempre elevat i precís, i fuig de la quotidianitat de la paraula, sobretot de la temptació, tan en voga en els nostres temps, d’utilitzar el llenguatge del carrer, el llenguatge ‘brut’ (per analogia amb el realisme ‘brut’). Una poètica que no abandonarà Fernando Clemot en cap de les seves obres posteriors. Protagonisme de l’anècdota, pols narratiu, estil pertinent i llenguatge elegant (gairebé es podria dir amb un regust decimonònic), són les característiques que marquen, doncs, aquest bloc de relats, que cronològicament obeirien als primers (entre el d’aquest volum) que l’autor va escriure.

A El jardín de la memoria-bloc al qual pertanyen cronològicament alguns dels últims relats escrits per l’autor-Fernando canvia de registre per submergir-se al cenagoso fangar dels records (individuals, com en Estancos del Chiado, o familiars, com en Arbre de família) per tal de trobar-hi les claus d’aquest. El seu jo narratiu s’interioritza, es torna especularment cap a si mateix i troba el seu material literari a la imatge retornada. L’acció s’alenteix i el tempo narratiu es torna morós, donat a digressions. L’anècdota es dilueix en múltiples ramificacions introspectives que ens ofereixen finalment una imatge global (no lineal) del relat. L’estil s’allibera de les cotilles del decòrum i el llenguatge s’emancipa de les fèrries servituds comunicatives imposades per l’anècdota per esdevenir més líric i més personal, amb múltiples connotacions. Podríem dir que Fernando amb alguns d’aquests relats, com Batejos de primaveres passades o L’estiu del cortapichas (que busseja en la seva pròpia infantesa de noi de barri sense aclucalls, en una visió demolidora del paradís de la infància), inaugura els camins que ha seguit la seva narrativa posterior (sobretot la seva novel · la El golfo de los poetas).

En el bloc que tanca el llibre, Ocasos, la mirada es transforma en una visió del passat des d’un llunyà futur-remot encara per a Fernando-que el jutja com a càrrega (Llevant), com a temps irrecuperable (Terrasses de tardor), o com a període d’opressió (Un 45 llarg), amb el denominador comú de la certesa de la finitud d’un temps que, per bé o per mal, no ha de tornar. La idea de la vida com a viatge sense retorn, esclavitzada per la memòria, marca el ritme dels relats, amb freqüents salts entre el present i un passat que es manifesta sense pudor, sorgint de sobte en la narració com una cosa vívid, les més de les vegades sense transicions, o bé es revela a través de l’el · lipsi, simplement suggerit per les actituds d’uns personatges que es vengen d’ell simbòlicament. Amb un estil que recorda més al del segon bloc, El jardí de la memòria que al primer, Mitologies, l’estructura dels contes de ocasos esdevé més complexa com a resultat dels vaivens temporals que l’obliguen a una precisió mil · limètrica per activar segments temporals diferents sense confondre el lector, però també sense perdre l’ambigüitat que aporta valor a l’obra literària.

Notícia del premi a Estancs del Chiado
El jurat del VI Premi Setenil va acordar concedir el guardó a Fernando Clemot pel seu llibre Estancos del Chiado, publicat per Paralelo Sur Ediciones, de Barcelona. El jurat estava format per Javier Tomeo, José María Pozuelo Yvancos, José Belmonte Serrano i Manuel Moyano. El premi el concedeix l’Ajuntament de Molina de Segura (Múrcia), té una dotació de 12.000 euros, i inclou també la inserció d’anuncis en premsa, així com l’edició d’una separata amb un o diversos relats del guanyador.

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...Loading...

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.