Barcelona cinema… Mientras duermes (Jaume Balagueró, 2011)
Avui us parlem de Mientras duermes (Jaume Balagueró, 2011) una de les pel·lícules triomfadores dels premis Gaudí d’enguany, amb 5 premis (millor director per Jaume Balagueró, millor pel·lícula en llengua no catalana, millor guió per Alberto Marini, millor muntatge per Guillermo de la Cal, millor protagonista masculí per Luis Tosar i millor so), a més d’haver estat un èxit de recaptació de 2011 als cinemes. Properament disposarem de la pel·lícula a les biblioteques de Barcelona. Aprofitem també per a fer-nos ressò de la classe magistral que Jaume Balagueró oferirà dimarts vinent dia 28 després del passi de la pel·lícula Frágiles als cinemes Verdi.
Balagueró (Lleida, 1968) s’ha especialitzat en el cinema de terror i el thriller psicològic, amb unes característiques que el fan força original. Ha rebut el reconeixement arreu del món des dels seus inicis, amb pel·lícules com Els sense nom (1999) que va rebre infinitat de premis, el més important dels quals el Méliès d’or com a millor pel·lícula europea del gènere fantàstic. Aquest film presenta la peculiaritat de la potenciació del so com a inesperat efecte dramàtic per subratllar imatges impactants i sincopades inspirades en els videoclips, tot ben lligat amb un efectiu muntatge. Els següents llargmetratges Darkness (2002) – terror psicològic amb tocs sobrenaturals i menys efectes especials que l’anterior- i Fràgils (2005), segueixen una línia semblant dissenyada per l’estil de Balagueró i del projecte Fantastic Factory de Filmax.
Les dones dominen la majoria del seus films, encarnant personatges valents que lluiten contra les forces del mal pròpies del gènere. Per a Balagueró, “A més d’entretenir el cinema ha de provocar emocions fortes”. Els escenaris de filmació són escenaris reals lligats a interiors amb alguna puntuació exterior, de vegades representant una població indefinida però d’altres clarament identificables com l’illa de Wight a Frágiles o com escenaris barcelonins (els edificis de característiques modernistes de l’Eixample a [Rec] i a Mientras duermes).
[REC] (2007), codirigida amb el valencià arrelat a Barcelona Paco Plaza, és el seu film més vist a Espanya. La història és presentada com l’enregistrament d’un reportatge de televisió en directe i aconsegueix fer-nos viure l’angoixa dels personatges en el claustrofòbic immoble de la Rambla Catalunya on es desenvolupa l’acció, l’aparició dels zombis, alleuegeix un tant la tensió amb un humor soterrat . L’any següent Hollywood en comprà els drets per un remake, Cuarentena (Quarantine, John Erick Dowdle, 2008). El film va tenir la seva seqüela, [REC]2 (2009) dirigida també pel binomi Balagueró-Plaza; a finals de març s’estrenarà [REC]3 : Génesis aquest cop dirigida només per Paco Plaza i està en projecte [REC]4 Apocalipsis dirigida pel tàndem original.
Mientras duermes suposa un canvi de registre respecte [REC], es tracta d’un thriller psicològic, rodat de manera “convencional”, sense fenòmens paranormals, ensurts violents, ni crispació, al contrari, els moviments de càmera són suaus i pausats. Clara (Marta Eutra) és assetjada per les nits, sense que ella ho sospiti, per César (Lluís Tosar), el porter de l’edifici on viu, a l’Eixample barceloní. La pel·lícula està a les antípodes d’altres films en què la noia està en perill, ja que se situa des del patiment de l’home, César, i no des del de la víctima (Clara). El punt de vista narratiu és el d’aquest “monstre” quotidià que treballa fent de porter d’una escala. Aquesta feina no és la millor del món, però li permet conèixer a fons els inquilins de l’immoble: els seus moviments, els seus hàbits, els seus punts dèbils i fins i tot els seus secrets. Això li permet jugar a ser Déu, influir en les vides dels altres, obrir les seves ferides.. i tot sense aixecar sospites (l’únic personatge que és antipàtic amb ell és el seu supervisor). Els veïns composen la galeria de personatges secundaris, a l’estil de La Ventana indiscreta de Hitchcock, que són escrutats sota la mirada del porter. César però, és infeliç, és envejós i li agrada fer mal als altres per revenjar-se de la vida i la nova veïna, Clara no para de somriure, entra i surt cada dia radiant i feliç, plena de llum. Així que aviat es convertirà en un objectiu per a César, una obsessió, un repte personal.
Mientras duermes és un film inquietant i suggerent, ple de detalls que en alguns casos resulten hitchcockians, com les visites estremidores de César a la seva mare a l’hospital, la identificació de l’espectador amb el patiment del personatge de César quan està a punt de ser enxampat per la parella en el pis d’ella, … A més compta amb una interpretació prodigiosa de Luis Tosar capaç de transmetre les turbulències del món interior del seu personatge amb molt pocs recursos, convertint-lo en commovedor i abominable alhora, així com amb una Marta Etura molt correcta amb el seu contrapunt de dolçor.
Bibliografia utilitzada:
Comas, Àngel. Vint anys d’història del cinema a Catalunya : (1990-2009). Barcelona : Laertes, 2010.
Navarro, Antonio José. “El psicópata del vecindario” a Dirigido por… núm. 415, octubre de 2011 (pp. 32-33).
Olivares, Merino, Julio Ángel Jaume Balagueró : en nombre de la oscuridad. Madrid : Akal, cop. 2011
Deixa el teu comentari!