Barcelona cinema… NUMAX PRESENTA… (Joaquim Jordà, 1979)
Numax presenta… de Joaquim Jordà (Santa Coloma de Farners, 1935 – Barcelona, 2006) és un documental sobre l’experiència d’autogestió que van dur a terme els treballadors de la fàbrica Numax, situada al barri de la Sagrada Família (al carrer Marina 279-281), entre els anys 1977 i 1979.
La fàbrica fou fundada per uns alemanys a l’època de la postguerra, els següents propietaris van ser catalans. El model era el d’una empresa tradicional, jeràrquica i amb molt de control sobre els treballadors. Coincidint amb la crisi del petroli dels anys 70, al 1977 els propietaris de la fàbrica decideixen tancar la fàbrica i deslocalitzar la planta al Brasil, enderrocar la fàbrica i vendre el solar a una immobiliària. Per aconseguir-ho, al gener de 1977, van acomiadar uns quants treballadors, sabien que d’aquesta manera provocarien una vaga i aquesta els permetria justificar més fàcilment l’expedient de crisi, la consegüent suspensió de pagaments i finalment la fallida definitiva.
Els treballadors efectivament van replicar els acomiadaments amb una vaga descontrolada que es va allargar prop de 3 mesos. El que no s’esperaven els propietaris fou el que va venir després: els treballadors, la gran majoria dones molt joves amb poca experiència política o sindical, van culminar la vaga amb una ocupació de la fàbrica. Els propietaris, davant la prolongació de l’ocupació, van abandonar definitavemnt l’empresa. De cop i volta els treballadors van passar a ser els únics gestors de Numax. Es van organitzar en assemblea i van decidir engegar un nou sistema de producció basat en l’autogestió.
L’experiència va durar uns dos anys i mig. Assessorats i amb el suport d’advocats, economistes i tècnics del Col·lectiu Ronda, van reogranitzar la producció i van protagonitzar un autèntic procés revolucionari: van abolir les jrerarquies, van igualar els salaris, van reduir la jornada laboral i van decidir la rotació de rols laborals. Amb el temps es van adonar que l’única manera de ser competitius en el mercat era expotar-se a ells mateixos. Moltes empreses del sector boicotejaven sel seus prodcutes, hi havia traves a la seva comercialització…
Per tot plegat, al maig del 1979, l’Assemblea de Treballadors (els seixanta-nou treballadors que quedaven dels 250 que formaven la plantilla) van decidir tancar la fàbrica i, acollir-se a l’atur i invertir les darreres 600.000 pessetes que quedaven a la caixa per enregistrar, d’alguna manera, aquella experiència tan intensa que havien viscut.
La primera seqüència de la pel·lícula deixa molt clara la voluntat dels treballadors. Reunits tots en assemblea, exposen molt clarament la seva intenció de deixar constància del que han aconseguit i de tot el que han après:
“Avui, 3 de maig de 1979, al cap de dos anys i mig de lluita, quan el capital es prepara per expulsar-nos de la nostra fàbrica i nosaltres ens disposem a defensar-nos, comencem el rodatge d’aquesta pel·lícula que pretén explicar a tots els treballadors la nostra història, els nostres encerts i també els nostres errors perquè uns i altres ens serveixin a tots en el llarg camí que ens ha de conduir a l’abolició del treball assalariat, a la instauració d’una societat sense explotadors ni explotats, sense burocràcia ni dirigents i on cadascú rebi segons les seves necessitats […]”.
La pel·lícula acaba amb una gran festa on la gent balla i s’ho passa bé, i on Jordà es passeja amb el micro a la mà seguit de la càmera preguntant als treballadors què ha representat per a ells l’experiència de Numax i què pensen fer a partir d’aquell moment. Alguns diuen que volen estudiar, d’altres que no volen treballar mai més, d’altres que volen fugir del món industrial i urbà i anar a viure al món rural.
La pel·lícula mai no es va arribar a distribuir. D’una banda, havien desaparegut els canals de distribució alternatius que funcionaven en la darrera època del franquisme, i de l’altra, el missatge de la pel·lícula no convenia políticament ningú, ni als sindicats ni als partits. Des d’una primera projecció el Primer de Maig de l’any 1980 a la Filmoteca del carrer de la Cera (antics locals de la sucrusal barcelonina de la Filmoteca Nacional), Numax presenta… s’ha vist poques vegades més, sempre en passis únics celebrats en filmoteques, museus o festivals.
L’any 2004, vint-i-cinc anys més tard, Jordà reprèn la història en la pel·lícula documental Veinte años no es nada, on explora què ha estat de la vida d’aquells treballadors i de les esperances que tenien al final dels anys setanta, les coherències i les incoherències. Atenció als “extres” que porta el DVD, perquè contenen un reportatge sobre la creació del documental amb les opinions del seu director, Joaquim Jordà, per acabar de disfrutar d’aquests dos documentals inoblidables.
Totes dues, pel·lícules molt interessants i imprescindibles!
Bibliografia:
Joaquín Jordá : la mirada lliure. Laia Manresa. Barcelona : Pòrtic : Filmoteca de Catalunya, 2006
Numax presenta… (J. Jordà, 1979)
Veinte años no es nada (J. Jordà, 2004)
Deixa el teu comentari!