Inici » Destacat, Novetat, Poesia

Poesia aplicada: Versos traïdors (poesia i traducció)

22 novembre 2011 406 views Sense Comentaris

Sovint, quan ens apropem a un poema traduït d’una literatura que no és la nostra (o de les nostres, pels qui ens trobem a casa en més d’una) oblidem molt fàcilment que el text que tenim davant és el resultat d’una activitat literària conflictiva i també apassionant.

Traductore traditore, diu un dels tòpics més coneguts de la literatura, i és que el text resultant de la traducció mai pot ser del tot fidel a l’original. Però potser tampoc no ho ha de ser: de vegades la traducció literal esdevé insatisfactòria, i hem de trair-la per ser fidels a alguna cosa –la intenció, l’emoció, el concepte?– que s’hi amaga entre línies.

Hi ha qui reivindica el paper del traductor equiparant-lo al d’autor, i considera el text resultant una obra en si mateixa, perquè, de fet, allò que fa un poema únic no es pot destriar de la seva forma lingüística. La qüestió és disputada, i en aquest full no pretenem prendre-hi partit. Sí que volem presentar-vos alguns dels dilemes amb què s’enfronten els traductors de poesia. De fet, els lectors –i els traductors són els lectors més atents– prenem decisions contínuament mentre llegim. Actualitzem els textos –interpretem la partitura– de maneres diferents. Vista d’aquesta manera, la traducció és una lectura reflexiva que pren consciència de si mateixa: dels límits però també de la capacitat del llenguatge.

Traduir, doncs, no suposa únicament  interpretar, sinó triar entre opcions que ens poden fer trair el sentit original del text. I aquestes opcions les dóna una llengua d’arribada que no necessàriament disposa de recursos equivalents a l’original: caldrà treballar amb aproximacions, i, de vegades, forçar la nostra llengua per crear solucions noves.

Potser és per això que no només els bons traductors de poesia han de ser necessàriament poetes, sinó que entre ells n’hi ha de molt destacats. Carles Riba, Josep Carner, Octavio Paz o José Ángel Valente en són exemples prou coneguts. Paz opinava, però, que tot i que només els poetes haurien de traduir poesia, de fet sovint cauen en el parany de fer servir el poema de l’altre com a punt de partida per escriure un poema propi. El bon traductor, afirma, “se mueve en una dirección contraria: su punto de llegada es un poema análogo, ya que no idéntico, al poema original. No se aparta del poema sino para seguirlo más de cerca”.

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...Loading...

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.