Inici » Destacat, General, Lectors, Novetat

El lector opina

6 novembre 2011 1.275 views Sense Comentaris

Analfabets amb títol

Gonçal Mayos ; Antoni Brey (eds.). La Sociedad de la Ignorancia y otros ensayos. Península, 2011. Demaneu la reserva del document

Jordi Llovet. Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats. Galàxia Gutenberg, 2011. Demaneu la reserva del document

No crec pas que pugui sorprendre o estranyar ningú, en aquestes altures, comprovar com darrerament abunden els escrits i els llibres sobre la ignorància. I no pas sobre la ignorància com a fet individual, sinó com a fenomen col•lectiu. En efecte: Fernando Molina, Mario Vargas Llosa, Gonçal Mayos, Jordi Llovet… hi han dedicat més d’un article i fins i tot algun llibre. Com que no em puc estendre massa (ni us voldria cansar), em centraré en els dos darrers noms.

Pel que fa a Gonçal Mayos, aquest any ha publicat un llibre —un reading, per dir-ho més exactament, encara que sigui en argot acadèmic i en anglès— que, amb el títol La Sociedad de la Ignorancia y otros ensayos, de fet és una recopilació d’assaigs sobre l’altra cara de la Societat del Coneixement. El títol i les primeres pàgines del llibre em van portar a la memòria una pel•lícula del director quebequès Denys Arcand L’Age des ténèbres (2007), que en la versió castellana es titulava La edad de la ignorancia, fent referència a l’altra cara del Segle de les Llums i jugant amb el títol de la novel•la més cèlebre de l’escriptora Edith Wharton, L’edat de la innocència.

Que la Universitat, o si voleu certes universitats, estan en franca decadència, fa temps que ho sabíem. Que estem en una profunda crisi econòmica i d’altra mena, també fa temps que ens hem adonat, malgrat que els polítics, i sobretot el president del govern espanyol, hagin fet veure que tot anava d’allò més bé, o hagin anunciat que tenien solució per a tot. Avui ens trobem, doncs, amb una gran quantitat de persones a l’atur, prejubilats o jubilats “emèrits”, i tot un sector de la població —aquella que precisament ha pogut gaudir de l’estat del benestar (escolarització per a tothom fins al setze anys, com a mínim) que “ni estudien ni treballen”. Ni ho pensen fer mai, segurament, ara que li han trobat el gust.

En aquest context s’inscriu el llibre de Gonçal Mayos, que recull tres assaigs de l’enginyer Antoni Brey i els filòsofs Daniel Innerarity i l’esmentat Gonçal Mayos, amb un pròleg de l’antropòleg Eudald Carbonell. Aquests tres autors repassen el que s’oculta darrere de la Societat del Coneixement, en la qual els ciutadans, inundats d’informació, es troben amb unes dificultats cada cop més grans per interpretar la realitat d’un món més i més complex. El fet de disposar o poder disposar d’informació no implica pas, en principi, que hom ja ha accedit al coneixement. El coneixement no està pas constituït per una acumulació de dades, sinó, en tot cas, per la construcció d’un saber. Un saber que és sempre individual i difícilment transferible.

Avui dia, a Espanya, i a alguns altres països d’Europa, es donen unes contradiccions que esparveren: per una banda, hi ha una gran crisi econòmica que afecta sobretot a les classes mitjanes: desocupació, manca de recursos, grans dèficits en sanitat, educació i transports, etc.; per l’altra, alguns governs, amb un criteri més aviat populista, han fet arribar els trens d’alta velocitat allà on no hi ha pràcticament gent que es desplaci, o han construït aeroports en llocs on no hi arriba pràcticament cap avió.

Pel que fa a les facultats, passa una cosa semblant. Això és almenys el que explica, per exemple, Antoni Bey quan diu: “les facultats de física de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Uni¬versitat de Barcelona han d’atendre les ànsies intel•lectuals sobre aquesta matèria [la Relativitat General d’Einstein] d’una població de més de set milions de persones. Doncs bé, durant els quatre mesos que van durar les classes mai no hi va haver més de cinc persones a l’aula, comptant el docent. En algun moment van arribar a ser només dos. He d’aclarir aquí que els professors, Antoni Grífols i Eduard Massó, van assistir sempre a classe i van exposar la matèria de manera ma¬gistral, aparentment insensibles al desànim que, des del meu punt de vista, ha de provocar la visió d’un auditori tan reduït. En els anys posteriors, el panorama no ha variat substancialment. El nombre de joves que experi¬menten el desig d’estudiar i entendre la teoria de la Relativitat General es pot comptar amb els dits d’una mà.”

La teòrica posada en funcionament, en els darrers anys, de  l’anomenat “Pla Bolònia” a la Universitat espanyola ha generat un més d’un fals debat que no ha servit sinó perquè quasi ningú incidís en la vertaderes causes de la decadència del sistema universitari. Al final, tot s’ha reduït a una sèrie de rebaixes —semblants a les que s’han aplicat a l’educació secundària per evitar el fracàs escolar i la crisi de l’autoritat— que han augmentat la burocràcia, han rebaixat el saber i han reduït el professorat, o les despeses de professorat.

Tot plegat em porta a parlar d’un altre llibre que, d’alguna manera, el complementa i supera. Em refereixo al sucós assaig de gairebé quatre-centes pàgines Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les Humanitats (Galàxia Gutenberg, 2011), de Jordi Llovet catedràtic emèrit de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona. El doctor Llovet fa en aquest llibre el seu personal diagnòstic i ofereix una de les valoracions més lúcides i alhora crítiques de totes les que s’han realitzat sobre la Universitat espanyola en els últims temps. A llarg de gairebé deu capítols, alhora que exposa les raons que el van moure a abandonar la tasca docent, Llovet proposa, encara que sigui indirectament, una universitat alternativa, en què els alumnes siguin estudiants, i els professors, humanistes i intel•lectuals compromesos; una universitat que es guiï pel saber i no amb criteris mercantilistes.

Ens trobem, doncs, davant un nou analfabetisme, per dir-ho en termes de Hans Magnus Enzensberger. Es tracta de l’analfabetisme secundari, en què la gent sap llegir i escriure, però no sap narrar, ni pensar, ni crear: la seva funció es limita al consum passiu, manipulat pels mass media. El nou analfabet és refractari a la literatura: el seu recinte cultural és la televisió, i la literatura s’ha convertit en un exercici de minories, on per força imperen la memòria, l’astúcia i la tenacitat. El que caracteritza aquest nou illetrat, segons  l’escriptor alemany, no és pas la possessió de l’alfabet, sinó l’escàs ús que en fa. Són el que en francès en diuen els non-lecteurs i que nosaltres traduiríem per analfabets funcionals.
El llibre de Jordi Llovet és una delícia. Una delícia com a lectura. Perquè està ben escrit, perquè té estil —entès a la manera dels clàssics: l’estil és la personalitat de l’escriptor—, i el doctor Llovet és un bon escriptor. Per comprovar-ho només cal llegir els seus articles a la premsa per exemple, al “Quadern” català d’El País cada dijous.

ALFRED SARGATAL

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...Loading...

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.