Monogràfic: Barcelona i autors modernistes III
Acabem aquest monogràfic de Barcelona i els autors modernistes Apel•les Mestres
El 29 d’octubre de 1854, en una època de convulsió política, Apel•les Mestres nasqué al cor de la Barcelona medieval, en una casa amb jardí situada entre la Catedral i el Palau del Bisbe, al carrer Sant Felip Neri.
En aquella casa també convivia amb la seva àvia Josefa Salvat de Oñós que va exercir una enorme influència sobre ell, ja que a part d’inculcar-li el sentit de l’ordre i de l’estalvi, amb els seus contes, dites, cançons, tradicions i rondalles va estimular vivament la prodigiosa imaginació del seu nét.
Amb tot, els fets que més van marcar l’Apel•les infant, van ser les passejades en solitari per dins la catedral, un món de gàrgoles i escultures medievals. També van tenir el seu paper els capitells gòtics i altres elements arquitectònics que el seu pare adquiria dels enderrocs i que es repartien pel seu jardí. Un Jardí que havia estat un vell cementiri, on els ossos humans afloraven amb facilitat.
A partir de 1.870 la família passà a viure a la Gran Via de Barcelona, entre Laietana i Llúria, en el núm. 302 segons l’antiga numeració, aleshores gairebé al mig dels camps.
Poc després, el 1.872, la casa on havia nascut era enderrocada. Anys més tard, el 1912, glossaria els seus records a La Casa Vella, una de les seves obres més reeixides.
A conseqüència d’aquest conjunt de dolences, Apel•les Mestres va viure un llarg espai de temps reclòs a casa seva. Amb el temps, l’acomodament d’aquesta inapetència a sortir de casa, va fer que la reclusió s’allargués gairebé catorze anys seguits.
Potser cercant la tranquil•litat, el 1.898 el matrimoni es traslladava al Passatge Permanyer. El 1.901 canviaven de casa dins el mateix carrer, i el 1.903 trobaven el seu habitatge ideal, una torre vuitcentista al núm. 14 del propi Passatge Permanyer.
En aquesta casa treballa intensament. Escriu assegut al seu despatx, i dibuixa a peu dret en un pupitre de fusta tornejada dissenyat per ell mateix. Tota la casa es converteix en un museu eclèctic, especialment el taller, on destacava la presència d’un esquelet humà articulat que duia un barret amb una ploma de faisà, element que li serviria de model en nombroses ocasions.
Apel•les Mestres tot i haver participat de molt jove a les tertúlies del Continental, del cafè Suís cap al 1868, o del Cafè de les Delícies a la plaça del Teatre, era poc amic de les reunions en locals públics i dels sopars d’amics, preferia la trobada en la intimitat.
El final de la reclusió d’Apel•les Mestres va ser sonada. Un dia de juliol del 1908 va decidir que acceptava l’oferiment de Ramon Casas, i acompanyat de la seva esposa, Riquer i Utrillo, van fer un volt en el flamant cotxe d’en Ramon Casas per diversos llocs de Barcelona, especialment el Parc Güell on el poeta es va retrobar amb la natura. A partir d’aquell dia va reprendre les seves sortides amb regularitat.
La vista, va ser un factor determinant de la seva vida. El 1.900 va perdre la visió d’un ull, malgrat tot encara havia de produir alguns dels seus dibuixos més remarcables. Més tard, el 1.914, el mateix dia del seu seixantè aniversari perdia sobtadament, quasi per complet, la visó de l’altre ull, proclamant amb tota flema a la seva muller que havia acabat de morir un dibuixant anomenat Apel•les Mestres. Aquest fet l’abocà a la producció teatral i a la composició de cançons.
Morí la matinada del 19 de juliol de 1.936 quan començaven els tirotejos pels carrers de Barcelona que es transformarien després en la Guerra Civil. Això va perjudicar-li sens dubte la fama pòstuma.
L’any 1938 es va inaugurar un monument de marbre blanc al parc de la Font del Racó, al peu del Tibidabo, de Barcelona, amb la dedicatòria: “A Apel•les Mestres, l’amic dels infants, de les flors i dels ocells”.
Deixa el teu comentari!