Inici » Activitats, Barcelona Cinema, Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Novel·la barcelonina, Novetat

Barcelona cinema… CRÓNICA SENTIMENTAL EN ROJO (Rovira-Beleta, 1986)

14 octubre 2011 1.517 views Sense Comentaris

Aprofitem que s’apropa el cicle de novel·la negra i cinema, que tindrà lloc els dies 17 i 24 d’octubre a La Biblioteca de Montbau,  per a fer-nos ressò d’aquest minicicle i per a comentar-vos una  pel·lícula de cinema negre barceloní, Crónica sentimental en rojo, de 1986, del director Francesc Rovira-Beleta.

El títol d’aquestes xerrades a la Montbau és: “La novel·la negra als Estats Units i a BCN: quatre autors i quatre adaptacions“, a càrrec d’Àlex Martín Escribà, doctor en Literatura i professor de Filologia a la Universitat de Salamanca, especialista en novel·la negra . Martín Escribà farà un repàs de les trajectòries literàries dels quatre autors i analitzarà en profunditat una de les qüestions més controvertides dins del gènere: el procés de les adaptacions cinematogràfiques i les opinions que n’han tingut els autors.

El programa és el següent:

1a sessió: Dilluns 17 d’octubre de 19 a 20.30h
Novel·la negra a Barcelona: Jaume Fuster i De mica en mica s’omple la pica; Andreu Martín i Prótesis (adaptada al cinema amb el títol Fanny Pelopaja); Manuel Vázquez-Montalbán i Asesinato en el Comité Central; Francisco González Ledesma i Crónica sentimental en rojo.

2a sessió: Dilluns 24 d’octubre de 19 a 20.30h
Novel·la negra als Estats Units: David Goodis i Disparen sobre el pianista; James Ellroy i L.A. Confidential; Dennis Lehane i Mystic River; Joseph Wambaugh i Campo de cebollas.

I ara anem a Crónica sentimental en rojo, pel·lícula de 1986, darrera realització del director barceloní Rovira-Beleta (1912-1999) pensada per a Televisió Española. Rovira-Beleta va rebre una proposta de TVE i ell va pensar a adaptar el darrer premi Planeta, Crónica sentimental en rojo de González Ledesma de 1984.

Sinopsi del film: una noia és trobada morta amb un pit amputat. Aquest pit és enviat al domicili de la jutge Olvido, com si algú volgués relacionar el fet amb l’herència de Carlos Bassagoda, de qui Olvido és jutge marmessor. Blanca Bassagoda (Assumpta Serna), una de les hereves, es veu pressionada pel seu marit Eduardo de qui està separada. L’inspector Méndez (José Luis López Vázquez) li aconsella que contracti els seveis d’un guardaespatlles, recomanant-li  l’ex-boxejador Richard (Llorenç Santamaria). Richard s’enamora de Blanca, malgrat sap que quan acabi la feina ella desapareixerà de la seva vida. L’inspector Méndez busca la clau de tot plegat en el pintor Cànovas, que fou amant de Núria Bassagoda, a qui va pintar amb un pit mutilat. Però Méndez haurà de seguir més pistes per arribar a treure l’entrellat d’aquesta crònica sentimental tenyida de vermell.

L’opinió generalitzada és que és millor la novel·la que la pel·lícula, tot i així la pel·lícula és interessant per diversos motius, i González Ledesma hi té una participació breu en la pel·lícula com a redactor de La Vanguardia.

Els escenaris barcelonins de la pel·lícula són, en paraules de Rovira-Beleta: “la casa de la família Bassagoda era un palau de la Via Augusta que s’acabava de reconstruir per a dedicar-lo a convencions. Així que vam poder moblar-lo al nostre gust. En aquesta pel·lícula torno a recuperar el meu interès per mostrar Barcelona; el bar Zurich, el restaurant Set Portes, la Ronda Sant Antoni… I quan Llorenç Santamaria surt de la presó, torno a posar coloms volant, que el segueixen al llarg del seu recorregut fins que entra a El Molino”. Encara que, puntualitza Carles Benpar, aquests decorats caracterísitcs de la ciutat no estan integrats en l’acció amb la naturalitat que ho estaven a Hay un camino a la derecha. Tot el costumisme de les barriades barcelonines, el Raval, el bar del Xino, l’avinguda Tibidabo, el pis on viu l’inspector Méndez, etc, surt descrit a la novel·la.

Per al cineasta Carles Benpar, els millors plans de la pel·lícula són a la darrera escena del film: la conversa telèfonica d’Assumpta Serna amb el metge comunicant-li el resultat dels anàlisis, aquí la càmara es manté sobre el metge perquè Rovira no volia mostrar l’expressió de l’actriu fins al final, en el darrer pla de la pel·lícula, on surt ella plorant amb la creu darrera, apropant-se a la finestra que regalima de pluja i que s’encadena amb una panoràmica de l’interior familiar per a acabar en el quadre de la dona d’un sol pit.

El fet que una pel·lícula pensada per a la televisió s’estrenés a les sales de cinema era un èxit, però per a Rovira-Beleta va suposar un sentiment ambivalent, ja que no havia cuidat alguns aspectes de la manera que ho hauria fet si originàriament hagués estat ideada per a estrenar-se als cinemes.

En conclusió, pel·lícula molt recomanable pel seu significat històric, pel seu repartiment, per la seva trama entretinguda i per descobrir en Ledesma en pantalla.

Bibliografia:

Benpar, Carlos. Rovira-Beleta: el cine y el cineasta. Barcelona : Laertes, 2000

Crónica sentimental en rojo, dirigida per Francesc Rovira-Beleta, 1986

Crónica sentimental en rojo, Francisco González Ledesma. Barcelona : Planeta, 1984.

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...Loading...

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.