Si us recordeu de la segona etapa de la ruta de l’Enriqueta Martí, ja vam conèixer el Casino de la Rabassada pocs dies després que es va inaugurar. Ara el temps ha passat i només queden les runes, però que són suficient per fer de refugi a Dragan Isakovic, el raptor de gnoms i a nosaltres per fer la primera parada de la nostra ruta.

Pàg 32.

  Ha tingut sort, amb aquell edifici enrunat. Troba que és el lloc ideal per passar les nits. No queda gens lluny de la carretera -la Rabassada, en diuen els del país-, i tot i que les parets estan esquerdades i amb prou feines se sostenen el resguarden del vent i de la pluja; s’hi ha acostumat fins al punt de trobar-lo confortable. Són les ruïnes d’un antic casino, un edifici enderrocat, vençut per la naturalesa, un deliri que fa prop d’un segle envaí la burgesia benestant d’aquest país. Ell no ho sap, però l’espai que ha escollit per pernoctar és el que resta de la Sala de Suïcidi, una cambra èpica pròpia dels casinos d’ aquella època destinada a estalviar el malviure als que s’arruïnaven en el joc. El Casino de la Rabassada va tenir una vida tan efímera, tan curta, que la Sala no s’arriba mai a utilitzar per al fi per al qual havia estat dissenyada.
  Estances derruïdes, envaïdes per la vegetació, façanes descarnades on s’endevinen els arcs i el perfil d’alguna figura modernista i neoclàssica. Això és tot el que queda del Casino. A terra, entre les tres parets on pernocta, ha trobat unes quantes egagròpiles: petites boles fetes de pèls i ossos menuts, una evidència que encara sobreviu alguna òliba a la serra.

Pàg 48.

  Torna sobre els seus passos -aquesta vegada passa  per sobre de l’arbre caigut- i observa les restes del Casino. N’hi ha hagut prou amb cent anys perquè la vegetació hagi engolit el poc que queda de l’edifici. La successió del bosc ha vençut, implacable, l’obra humana; els canvis l’han anat degradant i desgastant dia rere dia, estació rere estació, any rere any sense cessar, fins a convertir-la  en un conjunt d’enderrocs pràcticament imperceptible. Per bé que la indicació de les ruïnes apareix als mapes, tan sols es poden reconèixer vestigis dels arcs neomossàrabs de la façana a peu de carretera. La porta  principal està coberta d’esbarzers, enfiladisses i arbustos que la fan invisibles des de la carretera. Endinsant-se al bosc és possible reconèixer algunes façanes laterals, les balconades, els arcs interiors i les parets esquerdades d’algunes cambres de d’edifici. La resta ha estat colgat  per les plantes i el sòl. És un regne en decadència, un monstre vençut, en les estranyes del qual Dragan se sent a gust.

Aquesta tarda no us perdeu el post amb la informació sobre el Casino…

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Etapes, Itineraris literaris, Novel·la barcelonina, Novetat Tags: Casino de la Rabassada, El raptor de gnoms, Jordi de Manuel