El Monestir de Santa Maria de Pedralbes
Segons Assumpta Escudero al llibre El monestir de Santa Maria de Pedralbes, la reina Elisenda de Montcada va proposar al seu espòs, el rei Jaume II fundar un monestir nou per acollir algunes de les monges clarisses del convent de Sant Antoni. Inicialment, Jaume II va oferir els terrenys de Valldaura, però Elisenda es va decidir finalment per Pedralbes. La primera pedra es posà en el que seria l’absis de l’Església el 26 de març de 1326 i la consagració es va fer el 3 de maig de 1327. El monestir és d’estil gòtic i es desconeix l’ arquitecte.
Imatge actual del Monestir
D’altra banda, la reina va posar especial interès en aquest monestir al qual va dotar de diversos privilegis. Gràcies a un d’aquests privilegis, el monestir quedava sota la protecció directa de la ciutat, a través del Consell de Cent, que es comprometia a defensar-lo en cas de perill.
La pròpia Elisenda va fer construir un palau annex al que es va traslladar al morir el seu marit, el 1327. Elisenda va residir al palau del monestir fins el moment de la seva mort el 1364. Malgrat que la pròpia reina va ordenar al seu testament que l’edifici fos derruït després de la seva defunció, l’any 1972 Maria Assumpta Escudero i Ribot va considerar que havia descobert les restes del Palau dins del mateix monestir de Pedralbes al costat del dormitori de les monges, si bé d’altres investigadors han proposat hipòtesis alternatives sobre la situació del palau, més obert a l’exterior.
Des del 1329 hi va haver al monestir una petita comunitat de frares franciscans (inicialment sis) per cuidar-se de l’espiritualitat de les monges; aquests frares s’allotjaven a l’edifici conegut com el conventet.
Prespectiva del claustre
Durant la Guerra dels Segadors de 1640, les monges van ser exclaustrades i es van allotjar a la residència del marquès d’Aitona. En virtut de l’acord establert per Elisenda de Montcada amb la ciutat, les religioses van ser escortades fins a la seva destinació per soldats armats. La mare abadessa tancava el seguici, acompanyada pel segon conseller de la ciutat.
El 1835, després de la crema de convents produïda a Barcelona, les monges van fugir i la comunitat va restar dispersa durant tres anys. Tot i això, el monestir no fou afectat per la desamortització, cosa que ha contribuït a la seva bona conservació en comparació amb d’altres elements del patrimoni eclesiàstic del país.
El 1931 l’estat va declarar el monestir Monument Històric Artístic i, en esclatar la guerra civil, se’n feu càrrec la Generalitat i va ser cremat el retaule major. El 1938 s´hi instal·la el Dipòsit General d’Arxius, on es reunien els fons dels arxius de diferents institucions (sobretot religioses) que es podia anar salvant de les vicissituds del moment. A partir del 1949 una part del monestir es va obrir al públic, i el 1975 es va construir un nou convent a l’antic hort per tal de destinar la major part de les instal·lacions antigues al Museu-monestir de Pedralbes, que a les darreries del segle XX va passar a formar part del Museu d’Història de la Ciutat. En aquest museu s’exhibeixen peces relacionades amb la vida monàstica, gairebé totes pertanyents al patrimoni de les religioses. El 1993 es va destinar una part del recinte a allotjar una petita part de la col·lecció Thyssen-Bornemisza. El 2004, aquesta col·lecció es va traslladar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Una petita comunitat de monges clarisses segueix residint al nou convent.
(Font: Viquipèdia)
Deixa el teu comentari!