Inici » Destacat, General, Lectors, Novetat

El lector opina

8 maig 2011 1.222 views Sense Comentaris

Leveroni, Rosa. La poesia essencial. Edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino. CCG Edicions, Girona, 2010. Demaneu la reserva del document

Benvinguts siguin els aniversaris quan serveixen per focalitzar, enmig de l’allau incessant d’apel·lacions a què estem sotmesos,  l’interès cap un autor i la seva obra. En aquest cas, ha estat la poeta Rosa Leveroni (Barcelona, 1910) qui ha vist la seva obra situada en primer pla de l’actualitat cultural amb motiu del centenari del seu naixement.

Leveroni constitueix una de les veus més atractives de la poesia catalana del segle XX, tot i que, per diferents circumstàncies, no va assolir, en vida, tot el ressò que la qualitat de la seva obra mereix. Amb tot, quatre anys abans de la seva mort, esdevinguda el 1985, va aconseguir veure publicada tota la seva obra poètica, amb pròleg de Maria Aurèlia Capmany i dos epílegs de Carles Riba i Salvador Espriu. Encara, uns mesos després del seu traspàs, va aparèixer el volum que aplegava la seva producció narrativa.

A banda de la seva dedicació literària, cal remarcar el paper que va assumir Rosa Leveroni en la resistència cultural catalana dels anys de la postguerra, de la qual va esdevenir un element molt actiu, i va ser una de les primeres col·laboradores a les revistes Poesia i Ariel.

La poesia essencial, el volum editat pel segell gironí CCG, conté seixanta-dos poemes que presenten al lector una panoràmica ben representativa de l’obra d’aquesta autora barcelonina. Llicenciada en Filosofia i Lletres i molt marcada pel mestratge de Carles Riba –de qui va ser deixebla a l’Escola de Bibliotecàries–, la seva poesia conté una forta empremta de solitud i nostàlgia, de la qual ofereixen una clara mostra aquests versos que tanquen el poema Enyorament: “Dins l’arbre tardoral ja sento el lleu trepig / que posa en el meu cor l’impossible desig”, o aquests altres: “Les roses s’han perdut i els estels ja no brillen. / I l’àngel ha oblidat els seus vols parabòlics.”  (El somriure de Déu).

Leveroni fa servir, amb igual encert, el decassíl·lab blanc, el sonet, l’alexandrí o la tanka, i en totes les opcions mètriques posa de manifest una gran delicadesa expressiva, així com el domini de la llengua i de la tradició poètica. En el text introductori, els curadors del volum parlen de “Desolació. Extremitud vivencial i, a l’altra banda del mirall, una intel·ligent i subtil extremitud literària”. El resultat de l’obra és un conjunt d’una molt alta qualitat, que hauria de fer possible la descoberta, per part de molts lectors, d‘un discurs poètic intens i contingut alhora, que ens parla del pas del temps, de la memòria i l’oblit, de l’amor i el desamor, de la vida i la mort… De tot allò, doncs, que és fonamental en l’experiència humana i que ha nodrit la millor poesia de totes les èpoques.

MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...Loading...

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.