Inici » Destacat, General, Lectors, Novetat

El lector opina

2 abril 2011 1.237 views Sense Comentaris

Cynthia Ozick, El Xal i Rosa. Viena Edicions, 2010. Disponible a la BAB. Demaneu la reserva

Hi ha novel·les que, d’entrada, sembla com si se’ns resistissin: el llenguatge que l’autor hi fa servir ja no ens resulta prou ric, variat, precís, proper, o el que sigui. El cas és que, de vegades, se’ns alça un mur al davant que no podem ni saltar ni franquejar.

No és pas aquest el cas, ni de bon tros, de la novel·la El Xal (The Shawl), de Cynthia Ozick (Nova York, 1928), la magnífica traducció catalana de la qual, a càrrec de Dolors Udina (Viena Edicions, 2010), no pot merèixer més que elogis.

Com que El Xal és precisament un conte, l’edició que tinc a les mans està constituïda per dues obres, dos contes, si voleu: El Xal i Rosa. Però el fet d’haver agrupat aquestes dues peces no desdiu pas de cap manera amb el tipus d’obres en si i les seves característiques literàries. Tot al contrari: es tracta de dues obres breus —la primera de només vuit pàgines— que, tot i ser independents i poder ser llegides per separat, es complementen i es potencien enormement l’una a l’altra.

A El Xal, Cynthia Ozick utilitza detalls descriptius per atraure el lector. La història descriu l’horror del nazisme. L’escenari de la història és un camp de concentració. Els tres personatges principals són la Rosa, mare de dues filles —l’Stella, de catorze anys, i la Magda, de quinze mesos. La trama de la història envolta un mantell màgic. El mantell és una part important de la complicació, el clímax i el desenllaç de la història. El mantell de la màgia és l’única cosa que les tres dones han conservat per poder mantenir-se amb vida però que, al final, els condueix a la mort. La trama d’El Xal acaba amb un guàrdia de camp que llença la nena Magda en una tanca electrificada.

Segona de dos fills, autora prolífica i sòlida, en la tradició literària jueva americana, amb novel·les com Els últims testimonis, i contes com els de Levitació, Cynthia Ozick (Nova York, 17 d’abril de 1928), ha superat Raymond Carver, John Updike i John Cheever guanyant tres vegades el premi  O’Henry.

La inusual brevetat d’aquestes dues peces no és pas una qüestió anecdòtica o trivial, ni molt menys un element forçat amb voluntat esteticista, cultista o elitista, sinó una necessitat. De la mateixa manera que l’estil, de frases curtes, entretallat, puntillista, telegràfic, quasi lacònic, és el que havia de ser, la concisió de la narració es feia del tot imprescindible. És també com ha de ser: veloç, directa, inesperada. Com un cop de puny sobtat al ventre, que ens deixa sense alè.

Cal, doncs, que fem cas del que ens adverteix la contraportada del llibre: “Que no us enganyi el gruix d’aquest volum. El Xal és una gran història que es llegeix quasi sense respirar”. Si algun lector hi queda atrapat, no serà pas perquè se li hagi tallat la respiració, sinó perquè s’hi ha quedat ben enxampat.

Per acabar, ¿no em digueu que no us enganxa, com agrada avui dia de dir a la gent jove, aquest paràgraf, que casualment és el primer: «Stella, fred, fred, la fredor de l’infern. Com caminaven pels carrers totes tres, la Rosa amb la Magda arrupida entre els seus pits adolorits, la Magda embolicada amb el xal! De vegades l’Stella portava la Magda. L’Stella, una nena esquifida de catorze anys, massa poca cosa, amb uns pits escanyolits, volia viure embolicada en un xal, amagada, adormida, bressolada pels passos, un nadó una criatura en braços. La Magda s’aferrava al pit de la Rosa, i la Rosa no parava mai de caminar, un bressol ambulant. No tenia prou llet; de vegades la Magda xuclava aire; després plorava. L’Stella estava afamada. Els seus genolls eren com tumors en dos pals, els colzes com ossos de pollastre.»

Què? Us hi animeu?

Alfred Sargatal

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...Loading...

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.