Francesc Pujols va ser un escriptor i filòsof que va néixer a Barcelona l’any 1882. Va estudiar Dret per influència del seu pare però  va passar a estudiar Filosofia i Lletres. L’any 1903 va ser premiat als Jocs Florals pels poemes Idil·li i Balada de les festes i coneix Joan Maragall, que un any més tard li va prologar el seu primer recull de poemes: “El llibre que conté les poesies de Francesc Pujols”. La carrera de Pujols es va centrar en la filosofia i la critica. En l’any 1918 va escriure “Concepte general de la ciència catalana”, on explica una teoria primer anomenada Hiparxiologia i més tard Pantologia, amb la qual volia conciliar la fe de la religió amb la raò de la ciència moderna. L’any 1926 després del seu matrimoni i el naixement del seu fill Faust es trasllada a Martorell, a viure a la Torre de les Hores. La Guerra Civil trenca la vida de la família Pujols ja que  Faust marxa al front i la seva dona i la seva mare moren. Pujols es va exiliar a França l’any 1939. Va tornar a Catalunya l’any 1942, va estar un mes a la presó Model i quan va sortir va poder recuperar la Torre de les Hores de Martorell, on va morir l’any 1962 per culpa d’una tuberculosi.

  “ La tardor barcelonina” és una narració surrealista en primera persona en la qual el protagonista confessa haver cremat una masia que tenia en una muntanya, en la qual estava la seva estimada Àgata, tot i que podria ser que ella no estigues morta. A continuació decideix no suïcidar-se i fugir a Rússia disfressat de dona. Al vagó del tren que va cap a Barcelona es troba una bella dona russa, que potser és l’Àgata o la senyora Ridaura, germana d’Àgata i un comerciant català a qui el narrador va conèixer a Palma de Mallorca.

   Es un relat curt en el qual Barcelona és molt pressent, tot i que no s’anomeni cap carrer i únicament hi hagi referències al Tibidabo.

   Per acabar, us oferim un fragment del llibre:

“Entra la nit. Les làmpares del saló es reflexen en el fons de les tasses de te. Des del balcó és veu la gran ciutat de Barcelona que comença a encendre els seus llums. Al lluny, del mar que s’esborra en surten les estrelles mullades, gotejant sobre les onades. A cada cantó del paisatge, les muntanyes, els pobles, les masies, els camps i esl boscos s’esfumen com grans masses de boira. De la ciutat puja un remor, com si tots els habitants fessin grans riallades i l’aire de la nit les recollís en una sola i la portés a esclatar a dalt de la muntanya. És un crepuscle de tardor barceloní gosat des d’una torre del Tibidabo. Detràs dels vidres del balcó hi tremola el fred. En la sala de te, se sent una escalfor artificial i suavísssima, que acaricia com les mans de la senyora Ridaura, qual olbida la passió per entregar-se a la tendresa.”

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, General, Novel·la barcelonina, Novetat Tags: Biblioteca El Carmel - Juan Marsé, novel·la barcelonina, Recomanacions de lectura, Ressenyes