El lector opina
Francesc Fontbona. Jo pinto i prou. Barcelona: Editorial Base, 2022
Jo pinto, i prou! és el títol d’aquesta obra en què es pot resseguir la història de l’art i artistes catalans de finals del segle XIX i primera meitat del segle XX. Porta per nom una frase pròpia d’una generació d’artistes, entre el modernisme i el noucentisme, i fins i tot també considerats –per alguns- representants del simbolisme, artífexs de la llum i el paisatge (1). Un d’ells fou Joaquim Mir del qual enguany es celebren els 150 anys del seu naixement, amb una personalitat i estil molt personals que el convertí en una rara avis en el seu moment i que si bé és un artista molt reconegut i emblemàtic de Vilanova i la Geltrú, bressol d’artistes, no ha estat reconegut per d’altres de més oficiosos o universals.
Tal i com l’autor, el Dr. Francesc Fontbona, especialista i prolífic historiador de l’art, ha manifestat en alguna entreista, aquesta “novel·la d’artistes” –com la defineix- li permet de “donar vida” i posar en el lloc que els pertoca a tot plegat: “El que no s’ha tingut en compte és el món de l’art patrimonial, el dels artistes que ja no són d’aquest món” (2). I ho explica des de dins però també desvinculat del propi ofici d’artista: “Era al món de l’art com a espectador i prou” i és per això que, un cop ha desplegat tota la trama, “ja tornava a casa. Ja havia vist prou coses, i les noves que havien d’arribar ja m’ensumava que no serien les que a mi m’havien fascinat durant més de deu anys” (p. 384). També en la seva descripció del personatge que sembla de marcat caràcter biogràfic, defineix “l’art com a producte d’un temps i un país, més que d’un individu”. No obstant, aquestes històries particulars explicades en el seu context històric i vital, li permet de descabdellar de manera diferent, rica i enginyosa, aquesta obra magistral i de referència per al lector que pretengui emprendre un camí iniciàtic per la meca de l’art plena d’exposicions, galeries, marxants, models, tertúlies, visita a tallers, etc. del panorama artístic català tant com a l’estudiós que busqui referències més específiques ja que al final, s’hi pot trobar un rigorós índex alfabètic de noms esmentats alhora que també una llarga bibliografia a la qual recorre sovint per a fer cites o bé incloure algunes fotografies o catàlegs diversos. De Catalunya a París i de París a Barcelona.
Com definir aquesta obra? El Dr. Francesc Fontbona posa en valor tots els esglaons i les facetes del món artístic com un prisma a cavall de la ficció i l’assaig, des del seu gran i coneixement d’especialista i llarg bagatge cultural. Analitzem-ho. De la ficció, perquè el protagonista és un jove català de casa bona que es trasllada ben aviat des de Barcelona capital a París, per a créixer i que el portarà a recórrer i conèixer la personalitat, l’obra i els intríngulis de la vida artística dels nostres pintors, dibuixants, joiers, escultors, arquitectes, etc. Tots es passegen per les pàgines d’aquest llibre en un entramat de relacions personals i professionals esglaiadores que el protagonista acompanya. Assaig, perquè en tot moment, els personatges, els seus noms, les seves vivències, la seva trajectòria i el seu destí estan basats en fets reals: prenent com a referència les seves biografies conegudes, allò que en digueren els seus coetanis i els mitjans de comunicació coetanis, així com també les seves declaracions, manifestacions i llegat que ha quedat recollit en el patrimoni documental, bibliogràfic i artístic repartit arreu que n’és la seva ensenya.
Així doncs, el protagonista aparentment anònim, és qui ens explica (narra i analitza) -tal i com si el mateix autor hagués viscut tots els esdeveniments que hi transcorren en primera persona- com si fos un viatge en l’espai i el temps, de quan els corrents artístics europeus comencen a proliferar en moviments innovadors o d’avantguarda que provocar un èxode i pelegrinatge als nuclis més de moda i erudits. Una petja que va deixar sense dubte en tots ells independentment de les seves possibilitats i evolució personal a la recerca o no d’un estil propi. És a dir, com a mer espectador observa i explica els fets objectivament tal qual van quedar recollits i van passar a la història i procurant oferir una visió general i concisa del panorama històric.
En opinió meva, una obra molt recomanable per aprendre, sentir de primera mà l’esperit i glamour de l’art en tota la seva essència de la mà del protagonista i per trobar referents que a tots ens poden sonar més o menys però que contextualitzats i amb la precisió i passió que són descrits esdevenen retrats d’una època: “La seva història no era la d’una suma d’individualitats només, sinó que pot ser vista perfectament com una nova mena de gesta col·lectiva que tenia, vulguis o no, una unitat indiscutible i alhora pluricefàlica” (p. 385). Sempre però la dimensió i profunditat de les apreciacions fetes, ho són sempre segons amb què es compari.
Aquesta obra, publicada el novembre de 2022 per Editorial Base, pretén arribar a un públic més ampli o diferent de la Breu història de l’art dels Països Catalans (3), que sortí de la impremta uns mesos abans, al maig, i li dobla les pàgines. El volum que no ha d’espantar ja que es llegeix amb curiositat, i convida a fer pauses per prendre notes i reflexionar. En definitiva, una història de l’art com si fossin unes memòries, una novel·la sobre crítica d’art o bé la història no viscuda sinó somniada com si es tractés d’un viatge al passat “enyorat”? O potser un desig de futur diferent per al món que l’apassiona que ha canviat, i que m’ha deixat amb ganes d’estirar més i més el fil.
Convida també a anar més enllà d’una sèrie de cànons i catàlegs d’obres, sinó a veure l’art com un producte d’una època, d’un context, d’unes circumstàncies al marge i a més del gust estètic i simpatia per un o altre així com a analitzar les diferents perspectives que hi conflueixen: personalitat, punt de vista, idees polítiques, cercle social, formes d’expressió…
(1) Josepa Anglès Soronellas. “Rutes literàries i patrimonialització. Estudi de la ruta pictoliterària Mir/Manent” [tesi doctotal]. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2023: https://www.espaisescrits.cat/storage/2023-07-27-08-01-57-file.pdf
(2) Antoni Pons; Francesc Fontbona. “hi ha un art que em dona plaer estètic, però el meu ofici és analitzar-lo: entrevista a Francesc Fontbona”. El Temps de les Arts (18-3-2019): https://tempsarts.cat/arts-visuals/6647-entrevista-a-francesc-fontbona/
(3) Pagès editors. Catàleg [web corporativa]. 2023: ]https://pageseditors.cat/ca/breu-historia-de-l-art-als-paisos-catalans.html
Anna Nicolau
Deixa el teu comentari!