Tierras de cristal / Alessandro Baricco ; traducción de Carlos Gumpert y Xavier González Rovira. Barcelona : Anagrama, 1998

Primera novel·la d’Alessandro Baricco, publicada l’any 1991. Estem a mitjans del segle XIX, època industrial, en els inicis del ferrocarril com a mitjà de transport. És el temps en que es crea el “Crystal Palace” per a l’Exposició Universal de Londres del 1953.

El narrador descriu la vida de persones que viuen a un poble: Quinnipak, tal com diu la sinopsis, un poble imaginari. Són personatges amb un punt de genialitat, que tenen el desig d’anar més enllà de la mediocritat, són buscadors de somnis i creatius.

El Sr. Rail, viatger i empresari, compra una locomotora. L’objectiu del Sr. Rail, serà aconseguir els diners per poder construir 200km de via de tren i que tot el poble pugui pujar a la locomotora i experimentar la velocitat d’anar en tren.

Pekisch, apassionat de la música, i buscador de la seva nota, crea un humanòfon, on cada persona és una nota. Vindria a ser un orgue format per persones. 

El Sr. Horeau arquitecte que dissenya la construcció d’un palau de vidre, és un personatge que mostra una de les idees a destacar en la novel·la: el que el mou a construir un edifici de vidre és la por. La sensació de tenir parets de vidre serà com estar dins i fora alhora. És a dir, serà com estar fora amb la seguretat de romandre a l’interior. Insinua que la por és el que ens empeny a moure’ns, el que ens empeny a buscar, a actuar i fer.

p.157 “de vez en cuando pienso que solamente a un hombre asustado como yo podría entrarle una manía de este tipo. En el fondo, en el fondo, no hay nada más…miedo, sólo miedo”.

Mormy és fill bastard del Sr. Rail. La seva manera de percebre el món és intensa i profunda. En aquest paràgraf es pot percebre la seva peculiaritat:

p. 114: “La de Mormy era una mente extraña.  Tenía un extraño instinto, tal vez para reconocer la vida incluso desde lejos. La vida cuando vive con más fuerza de lo normal. La reconocía. Y quedaba como hipnotizado por ella. Los demás veían como ven todos. Una cosa detrás de la otra. Como una película. Mormy no. Quizás las cosas le pasaron por los ojos en fila, una detrás de la otra, ordenadamente, pero luego había una que lo arrebataba: y ahí él se detenía. En su mente permanecía aquella imagen. Allí quieta. Las demás resbalaban hacia la nada. Para él ya no existían. Avanzaba el mundo, y él, arrebatado por un estupor lancinante, se quedaba atrás.”

La dona del Sr. Rail: Jun, una dona de gran bellesa física,  ¿podria ser un ideal de dona per l’autor?  Detallo unes paraules que li diu al seu marit:

p. 214: “Todo aquello que existía, yo lo he visto al mirarte a ti. Y he estado en todas partes estando contigo. Es algo que no seré capaz de explicar nunca a nadie”

En el primer capítol, un paquet arriba al poble per la Sra. Rail, va passant d’un a l’altre fins que arriba al seu destí. La Sra. Rail obre la capsa i diu: “El Sr Rail està al llegar”.  Ja des d’un primer moment ens sentim captivats per la narració.

La utilització de metàfores, per part del autor, ens endinsen en el misteri, tal com hem vist ja en altres obres seves.

El Sr. Andersen, treballa a l’empresa de vidre del Sr. Rail, i crea una làmina de vidre fina de grans dimensions, que serà el què permetrà construir el Palau de vidre.

El que expressa el Sr. Anderson al Sr. Rail, en el moment de morir, és un altre de les grans idees de la novel·la.

p. 135: “Sin embargo, cuando la gente te diga que te has equivocado… y  tengas errores por todas partes a tus espaldas, que te la sople. Recuérdalo, que te la sople. Todas las bochas de cristal que habrás roto no eran más que la vida…esos no son errores… es la vida…y la vida verdadera tal vez sea  precisamente la que se rompe, esa vida entre cien que al final se rompe…yo esto lo he compendido, que el mundo está repleto de gente que va por ahí con sus pequeñas canicas en el bolsillo… sus pequeñas y tristes canicas irromplibles, la  vida verdadera es la que se rompe…”

El títol original és Castelli di rabia, molt diferent del títol que ha escollit l’editoral Anagrama: Tierras de Cristal. De fet el títol original fa relació al final de la vida d’aquests personatges. Vides que en la seva maduresa s’acosten a la genialitat, però acaben en un fracàs rotund. En la meva opinió, un final que quasi eclipsa les idees desenvolupades durant tota la narració, i això em fa recordar que Tierras de Cristal és la seva primera novel·la.

Us encoratjo que la aneu a buscar a la biblioteca, la llegiu, i si voleu deixar un comentari després, en parlem.

ELENA SAUQUET

Categories; Ateneu Barcelonès, Destacat, General, Lectors, Novetat Tags: Alessandro Baricco, Editorial Anagrama, el lector opina, Elena Sauquet