Inici » Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Novel·la barcelonina, Novetat, Novetats bibliogràfiques

La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: 1969, d’Eduard Márquez

21 desembre 2022 175 views Sense Comentaris

1969

1969 / Eduard Márquez.- Barcelona: L’Altra, 2022.

Poques vegades un llibre ha generat tanta expectació com aquest, i amb raó. El 2020, amb el temporal Glòria començant a fer de les seves, Eduard Márquez (Barcelona, 1960) omplia el Teatre Romea per explicar que no se’n sortia. Un muntatge sobri i Eduard allà, a l’escenari, explicant com s’havia capbussant en la que havia de ser la seva gran obra, una obra ambientada a la Barcelona de la transició, del 1969 amb l’assalt al rectoria de la Universitat de Barcelona fins la victòria de Jordi Pujol a les eleccions de 1980. Déu n’hi do! Va recopilar informació, va recórrer diferents fonts, entrevistes, hemeroteques… Eduard Márquez sempre ha estat un escriptor molt metòdic, algú a qui no espanta la feina. Portava molt temps amb aquest projecte, el seu darrer llibre va ser L’últim dia abans de demà, del 2011, i el 2014 va publicar una versió reduïda dels seus contes sota el descriptiu títol Vint-i-nou contes menys. Des d’aleshores: res.

Bé, en entrevistes ja havia dit que ara volia fer alguna cosa diferent, de llarg recorregut, deixant enrere el seu minimalisme marca de la casa. Pel poc que explicava se sabia que era un projecte gran, molt gran, i s’entenia que portés molta feina. Fins que aquell vespre, al Romea, va confessar que no se’n sortia, que no sabia per on tirar, que arribava a un cul de sac rere un altre. Una confessió estranya, i encara més estrany el format, el fer-ho públic, l’exorcisme… Poc després ens van tancar a tots a casa, el 2020 va ser un any complicat. Amb el temps s’anaven sabent coses, Eduard va penjar un vídeo, deia que sí, que li semblava que havia trobat el desllorigador de tot plegat. Mentrestant (això ho vam saber després) la seva editorial trinxava els estocs restants de llibres seus perquè la indústria cultural funciona així, vendre llibres ja és difícil però si ni tan sols hi ha estocs, i sense vendes no hi ha els minsos ingressos que es cobren en concepte de drets d’autor. Un panorama desolador i una novel·la que no sortia.

Eduard Márquez sortia d’un cul de sac per entrar en un altre, no hi havia manera de convertir tot el que tenia en una novel·la que estigués viva, que transmetés el que volia transmetre, el que li havia arribat amb la lectura de tota la documentació i les entrevistes… Fins que va veure que el seu paper seria desaparèixer, i potser aleshores sí que la cosa funcionaria. I sí. La seva tasca va ser la de només (perdó per aquest “només”) ordenar tot el que tenia, fer que tingués alguna mena de sentit i de continuïtat, una cosa que sembla molt fàcil però que és d’allò més difícil. I això va explicar a les entrevistes que va fer i de nou al damunt de l’escenari del Romea, tancant el cercle.

És un projecte llarg del que aquest llibre n’és el primer maó, més 500 pàgines de material d’allò més divers (moltíssimes en castellà, el castellà franquista oficial i burocràtic) d’un any en que el règim es començava a saber feble i això el feia encara més terrible i més repressor, i el poble feia el que podia, aguantar, anar tirant, i molta gent que lluitava i s’ho jugava tot també perquè veien que era l’única manera de sortir de la grisor, de tastar la llibertat i la música i la vida que veien que hi havia a l’estranger i que a ells els estava vetada.

Vaig fer la foto de la coberta durant una manifestació a l’avinguda del Paral·lel, que llavors es deia Marqués del Duero. No recordo el motiu, però, mirant els negatius del carret, he vist que vam començar a la plaça Espanya i que la policia ens va dispersar quan no havíem recorregut gaire de l’avinguda, perquè les altres imatges ja són dels carrers estrets del Poble-sec, que eren uns carrers on m’agradava moure’m. Perquè podies jugar al gat i la rata amb la policia. Perquè podies amagar-te millor. Però el motiu no el recordo, la veritat. De fet, era un continu… Era algo que… En aquell món gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la gran majoria de gent tenia que dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, tenies que sortir i lluitar contra la massa grisa aquesta. Per trencar-la. Volies vida. Només volies vida. I llavors tenies un objectiu. En el meu cas, l’objectiu era fer servir la càmera per poder comunicar, per poder traslladar a l’altra gent allò que estava passant. Perquè no només fos un carrer, no només fos la reacció d’uns quants, d’un grup particular de gent que tenia aquesta sensació d’opressió i que s’hi enfrontava, sinó que, d’alguna manera, volies escampar-ho per tot arreu, perquè veiessin que, realment, sortir al carrer era fugir d’un manicomi tancat, d’una presó. I fer les fotos servia per poder-ho ensenyar. I això era suficient per tenir jo la meva funció. Així com altres sabien escriure, o tocaven la guitarra i feien cançons, o tiraven de vietnamita per reproduir textos, jo feia fotos. Tenia una eina, una arma gairebé podria dir, que em permetia compartir el que feia amb l’altra gent.

Un llibre tan esperat com merescudament celebrat, el retorn d’Eduard Márquez per la porta gran, no us el perdeu!

Eduard-Márquez-2-840x534

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...Loading...

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.