El lector opina
CRÒNICA SUBJECTIVA D’UNA GESTIÓ
El meu Liceu abans del foc / Josep Maria Busquets. Viena Edicions, 2021
Josep Maria Busquets (Manresa, 1934) és una persona àmpliament coneguda en l’àmbit cultural del país i, de manera especial, en el camp de la música. Ha estat al capdavant d’institucions com l’Orfeó Laudate, el Festival Internacional de Música de Cantonigròs o el Consell Català de la Música. El seu prestigi i el reconeixement de la seva capacitat de gestió expliquen el fet que fos nomenat, l’octubre de 2010, president interí de l’Orfeó Català, amb l’encàrrec gens senzill de pilotar la transició de l’entitat després d’haver esclatat el sòrdid “afer Millet”.
Com succeeix sovint amb les persones que han ocupat responsabilitats destacades en qualsevol esfera de l’espai públic, Busquets s’ha decidit a posar negre sobre blanc un resum de la seva experiència al capdavant del Gran Teatre del Liceu, una direcció que es va perllongar durant set anys, entre 1985 i 1992. El resultat és un relat, tan entretingut com il·lustratiu, sobre el que podem considerar un final d’etapa, ja que pocs mesos després del seu relleu, el coliseu de la Rambla barcelonina va quedar destruït per un incendi i no va reprendre l’activitat fins cinc anys i mig més tard; quan ho va fer, també el model de gestió de l’equipament va passar a ser tot un altre.
El meu Liceu abans del foc té alguna cosa de dietari on venen consignades experiències diverses com ara muntatges, programes de concerts, esdeveniments rellevants i fites remarcables en el dia a dia del teatre. Amb un to desenfadat, però polit, l’autor va desgranant tot un seguit d’informacions combinades amb anècdotes viscudes o conegudes de primera mà, algunes emotives, unes altres curioses i algunes fins i tot hilarants, però sempre esclaridores.
Des de la posició privilegiada de qui ha tingut ocasió de moure’s amb llibertat per tots els racons d’aquell gran recinte, Busquets ofereix una panoràmica, alhora global i detallada, del batec d’un dels més importants teatres d’òpera del món. El llibre, doncs, és ple de curiositats a les quals difícilment pot tenir accés un ciutadà comú i que són relatades amb vivesa per l’autor, atès el seu coneixement de totes les interioritats de l’immens transatlàntic operístic.
Per a aquelles persones que segueixen amb interès la vida musical de casa nostra, la lectura d’aquest treball és altament recomanable: la planificació d’una temporada d’òpera, els mecanismes de funcionament de l’orquestra i del cor, les obres d’art que hostatja l’edifici o el complex entramat que envolta la intervenció a l’escenari d’artistes com Montserrat Caballé, Victòria dels Àngels o Luciano Pavarotti, són referències que el bon degustador no pot passar per alt. Tanmateix, no és possible parlar del Liceu sense fer-ho del pols col·lectiu, no tan sols cultural, sinó també social, polític, econòmic i mediàtic; així, no pot sorprendre que per les pàgines del llibre hi desfilin també nombrosos personatges influents de la cultura, la política i la societat civil catalanes, com queda perfectament reflectit en l’apartat fotogràfic que complementa l’obra.
Un dels capítols sens dubte més impactants és el dedicat a l’incendi que va patir el Liceu el 31 de gener de 1994 i que el va destruir pràcticament en la seva totalitat, on Busquets no estalvia retrets als responsables del moment i explica les mesures de seguretat que, segons ell, haurien d’haver estat activades i no ho estaven: “No es pot entendre com, davant d’aquests fets, no es demanessin responsabilitats a la direcció del teatre”, arriba a afirmar l’autor.
En suma, estem davant d’un exercici memorialístic que aporta, amb amenitat i des d’un segell personal, una suma de dades, informacions i anècdotes per conèixer millor el que va ser un període significatiu dins la llarga història d’una de les institucions culturals i socials més rellevants de la ciutat i del país.
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
Deixa el teu comentari!