El lector opina
La esposa joven / Alessandro Baricco.
Barcelona : Anagrama, 2016.
Aquest llibre desperta la meva curiositat i interès des del primer moment, narra la subjectivitat d’una família, una família de varies generacions que viu aliena a l’exterior i que es podria definir com extravagant o també “neuròtica”. Són les pors que la defineixen les que fan que es comportin d’una manera excèntrica.
Es una novel·la intimista que té com a nucli una família misteriosa i que, a mida que avancem en el relat, es van revelant els secrets que guarden.
Entre el grup de personatges que formen la història hem de sumar el majordom, en Modesto, qui s’expressa amb una manera de tossir, un cop, dos, i que són senyal de perill, de prudència… Es mou per la casa com ràfegues de vent.
Hi ha una noia que arriba de l’Argentina per casar-se amb el fill: la promesa. És sensible i espavilada, aprendrà els codis familiars mentre es coneix a sí mateixa per mitjà de les persones amb qui es relaciona. És en Modesto qui li fa cinc cèntims sobre les costums que es viuen en aquella casa: la família te por a la nit, i per aquest motiu celebren grans esmorzars com a agraïment a que la nit ha passat. Aquest detall em va cridar molt l’atenció i l’interès en seguir llegint. És en aquest punt, al principi de la història, quan s’obre el misteri, una de les característiques d’aquesta obra i de l’escriptura d’Alessandro Baricco.
També destaca el personatge del tiet. El protagonista més savi i profund, amb el que l’autor més es va divertir escrivint. Es queda adormit a tot arreu de la casa: al passadís, a l’entrada, al menjador… Adormit aconsegueix fer coses complexes com ara tocar el piano, intervenir en converses, menjar… Al final explica el seu secret a la promesa, fent una reflexió profunda i amb aquesta reflexió tanca el cercle de la història.
En una entrevista que vaig escoltar al programa Página 2 l’autor comentava que totes les famílies tenen secrets i que sols ésser quan les persones es fan grans que comencen a explicar certes coses.
Com a opinió personal trobo que sí és una família excèntrica, però diria que està parlant de l’ésser humà en els nostres temps, la por a la mort, donant-li la esquena tant com podem, on només es vol mostrar una aparença de felicitat, el només voler veure la cara maca de la vida i deixar de banda la foscor. i és una família on està prohibit llegir. Crec també que el personatge de la noia (la promesa) te la sensibilitat per endinsar-se en el món d’una família nova, i aconsegueix treure a la llum els seus secrets. És una noia valenta que es troba en una família estancada, en una espera del fill que no torna. Però potser és l’única que te l´esperança, que tornarà i fa perquè així sigui. Narrat d’una manera subtil, les dones de la família (mare i filla) inicien a la promesa en l’erotisme i el sexe.
Com a cosa curiosa, l’autor es permet ésser un personatge més en la novel·la i parla del procés d’escriptura. Esmeno els següents paràgrafs, p. 150:
“Obviamente, paginitas como ésta van a parecerle al editor que se ocupará de ellas, dentro de unos meses, inútiles por completo y, por desgracia, poco funcionales en el curso del relato. Con su habitual educación, me sugerirá que las elimine. Sé ya que no voy a hacerlo,…”
“Se escribe del mismo modo como se podría hacer el amor con una mujer, pero en una noche sin luz alguna, en la oscuridad más absoluta y, por tanto, sin verla en ningún momento”.
M’agrada aquest autor pel simbolisme, on es poden fer varies lectures, capes que descobreixen una profunditat com els núvols que tapen el sol i s’obren en una clariana.
Elena Sauquet
Deixa el teu comentari!