Inici » Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, General, Novel·la barcelonina, Novetat

La Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana… Nada

12 agost 2022 Sense Comentaris

Nada/Carmen Laforet. Barcelona: Comunicación y Publicaciones, 2004

Carmen Laforet és una escriptora que va néixer a Barcelona l’any 1921  va morir a Majadahonda l’any 2004. Als dos anys, la seva família es va traslladar a Gran Canaria per la feina del seu pare. Es va traslladar a Barcelona per estudiar Filosofia i tres anys més tard a Madrid per estudiar Dret, però no va acabar cap de les dues carreres. En 1944 va guanyar la primera edició del Premi Nadal amb la seva novel·la Nada. Va escriure més novel·les, però no van tenir la repercussió de Nada. Es va casar amb Manuel Cerezales, amb el qual va tenir cinc fills. El matrimoni es va separar el 1970. Els últims dies de la seva vida va patir Alzheimer.

Andrea és una jove que arriba a casa d’ uns parents a Barcelona per estudiar a la Universitat. Allà es trobarà que els seus familiars són particulars: la seva tia Angustias és una dona severa que la vol controlar; el seu oncle Juan, pintor sense exit que té varies discussions amb la seva dona, Gloria; el seu oncle Roman, music  que viu una mica al marge de la resta d’habitants de la casa i que té tensions amb Juan i Gloria; i finalment, l’ávia, que és una bona dona que , encara que pateix demència senil, intenta calmar les tensions que hi ha a la casa.

L’acció de la novel·la es desenvolupa principalment a l’ Eixample i Ciutat Vella.

Per acabar, us oferim un fragment del llibre:

Los primeros tranvías empezaban a cruzar la ciudad, y amortiguado por la casa cerrada, llegó hasta mí el tintineo de uno de ellos, como en aquel verano de mis siete años, cuando mi última visita a los abuelos.  Inmediatamente tuve una percepción nebulosa, pero tan vívida y fresca como si me la trajera el olor de una fruta recién cogida, de lo que era Barcelona en mi recuerdo: este ruido de los primeros tranvías, cuando tía Angustias cruzaba ante mi camita improvisada para cerrar las persianas que dejaban pasar ya demasiada luz. O por las noches, cuando el calor no me dejaba dormir y el traqueteo subía la cuesta de la calle de Aribau, mientras la brisa traía olor a las ramas de los plátanos verdes y polvorientos, bajo el balcón abierto. Barcelona era también unas aceras anchas húmedas de riego, y mucha gente bebiendo refrescos en un café… todo lo demás, las grandes tiendas iluminadas, los autos, el bullicio, y hasta el mismo paseo del día anterior desde la estación, que yo añadía a mi idea de la ciudad, era algo pálido y falso, construido artificialmente como lo que demasiado trabajado y manoseado pierde su frescura original”

nada

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.