El lector opina
UNA VIDA AL CARRER de Jordi Ibáñez Fanés.
Tusquets : Barcelona, 2004
La ciutat canvia més de pressa que el cor dels seus habitants
L’excurs que encapçala aquest comentari és una reflexió que el narrador fa gairebé a l’inici del llibre. El narrador inicia un passeig per la Rambla de Catalunya des del capdamunt, allà on aquesta Rambla és a tocar amb la Diagonal i té com a punt emblemàtic la Girafa Coqueta. És una tarda mitjans de setembre i engega un passeig que el durà al capdavall d’aquest bulevard, allà on hi ha el Bou Pensador.
En el decurs d’aquest descens, el narrador ens mostra establiments de caire divers els quals s’hi sent vinculat per afinitats o per desafecció, alhora ens fa partícip de les seves reflexions, mai balderes i no exemptes d’una certa ironia, que apleguen episodis de vida, llibres llegits, persones que ha conegut, amics que encara hi són, però alhora, aquesta observació evocativa de la Rambla s’enxarxa amb el present, el qual es manifesta amb trobades no desitjades, successos fortuïts, incidents importants i accidents rellevants per a qui ens explica tot aquest perible.
Però si en el paràgraf anterior solament esmentem allò que el narrador ens explica, cal assenyalar allò que l’autor ens mostra i ho fa, també, mitjançant el propi narrador, un narrador lúcid, sense capacitat s’autoengany que coneix el seu propi esgotament vital talment com coneix la dels seus coetanis, però també que reconeix els petits gestos d’amabilitat d’altres personatges fugissers dins el relat.
Aquest és primer llibre de ficció de Jordi Ibáñez Fanés (1962), Doctor en Filologia Germànica. Prèviament a aquesta novel·la ja havia fet altres llibres d’assaig i de poesia. No obstant el llibre que comentem no sembla pas la ficció d’un primerenc, ja en aquest primer llibre, Jordi Ibáñez demostrava tenir molt d’ofici, una escriptura molt fluïda, una sintaxi i un vocabulari riquíssim que ens demostra que es pot fer bona literatura en català. A més a més té la facultat de fer-nos sentir que no som solament espectadors i receptors del narrador en el decurs del seu itinerari sinó que sentim que l’acompanyem en aquest trajecte de descens. També té el bon fer de defugir de tot sentimentalisme o enyor, però sí de reflectir molta sensibilitat.
I es que pensem que Jordi Ibáñez ha assimilat amb matrícula la matèria del seu doctorat i assimilat amb matrícula la tradició germànica i, concretament, de Thomas Bernhard. L’assimilat per desprès fer el seu propi camí literari i hem de dir que, creiem, força reeixit.
I per acabar, si el narrador d’Una vida al carrer mostra la seva estranyesa davant la ciutat que gairebé no reconeix, nosaltres, lectors i lectores del s. XXI ja no podem reconèixer aquella Rambla de Catalunya de la qual el cronista ens parla.
Sílvia Fortuny
Deixa el teu comentari!