Inici » Ateneu Barcelonès, Destacat, General, Lectors, Novetat

El lector opina

6 març 2022 88 views Sense Comentaris

Alessandro Baricco, als voltants de 1994, va expressar que va escriure aquesta novel·la per a un director o un actor i que podia ser una obra teatral o una narració breu.

Si aquesta història fos una obra d’art, seria una pintura abstracta que s’endinsa en la infinitud. Si fos música, seria una melodia que toca el cor, una respiració profunda.  Una curta història que des del començament enganxa potser pel misteri (el protagonista no ha baixat mai a terra i té un do especial amb el piano). El mar símbol de la immensitat.

Explicada des del punt de vista d’un amic músic, trompetista que treballa amb ell al vaixell. El lector va de la ma d’aquest narrador, qui l’observa amb curiositat. Té els mateixos pensaments, li desperten els mateixos interrogants, vol entendre el personatge i li té estima.

Novecento va ser trobat en una caixa sobre el piano del transatlàntic Virginian que feia la ruta d’America cap a Europa. Aleshores era un nadó. Destaco un dels primers paràgrafs:

“Tocábamos porque el océano es grande y da miedo, tocábamos para que la gente no notara el paso del tiempo y se olvidara de donde estaba y de quién era. Tocábamos para hacer que bailaran porque si bailas no puedes morir, y te sientes Dios. Y tocábamos rag time, porque es la música con la que Dios baila cuando nadie lo ve”.

Hi ha algunes paraules en aquest paràgraf que ja ens introdueix, en la temàtica de la història: la metafísica, el misteri de la existència… Ho podem focalitzar en el protagonista, el pianista, un personatge que no ha baixat mai del vaixell però que com diu el narrador i amic trompetista:

“No havia bajado nunca. Y sin embargo, era como si hubiera visto todas esas cosas”.  “Sabía escuchar. Y sabía leer. No los libros, eso lo sabe hacer cualquiera, sabía leer a la gente. Los signos que la gente lleva encima: lugares, ruidos, olores, su tierra, su historia… toda escrita encima”

Per regla general, el protagonista d’una novel·la té un objectiu, una fita que assolir, i és aquesta el fil conductor que fa avançar el relat. En el cas de Novecento, viu en el vaixell sense destí, sense desig, fins que un passatger li explica la seva història i aquella narració desperta en Novecento un desig d’experimentar quelcom semblant.

El narrador que es converteix en un amic íntim del Novecento, creu que hauria de baixar a terra, donar els seus dons amb el piano, que l’escolti quanta més gent millor, fer-se ric, tenir dona i fills, …viure totes aquelles coses que vivim els humans però… què farà Novecento?

Després de llegir-la la vaig tornar-ho a fer, perquè queden preguntes obertes, i convida a la reflexió.

Endavant lectors!

Elena Sauquet

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...Loading...

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.