El lector opina
UNA VIDA DE NOVEL·LA
El gran baríton. Xavier Gual. Columna Edicions, 2021.
Xavier Gual (Barcelona, 1973) és filòleg i periodista, i també un escriptor que compta ja amb una trajectòria important, que s’ha vist reconeguda amb premis com el Mercè Rodoreda per Delirium tremens (2001), el Pere Quart per Estem en contra (2007) o el Ramon Muntaner per La noia de la caravana (2017). En el seu lliurament més recent ens ofereix una versió novel·lada de la vida del seu avi Joan Gual, cantant d’òpera i de sarsuela, que va debutar al Liceu el 1943 amb Madama Butterfly i a qui la crítica i el públic no van trigar a rendir-se, tant pel timbre i la potència de la seva veu com per les seves dots interpretatives; dona prova del seu èxit esclatant d’aquells anys el fet que li atorguessin el Premi Nacional de Teatre els anys 1952 i 1954.
La seva va ser una vida novel·lesca, que inclou episodis com l’arriscada deserció del front –on havia estat conduït, com tants altres adolescents de la Lleva del Biberó, per ser carn de canó en els darrers mesos de la guerra espanyola– i la fugida posterior, amb una identitat falsa, fins a tornar a casa amb els seus. Segons el testimoni dels qui el van conèixer, Gual era un home de personalitat acusada, ornat sovint amb un somriure lluminós que li obria moltes portes, i que va relacionar-se amb artistes, polítics, esportistes, empresaris i tot de figures destacades de la societat del seu temps, de Victòria dels Àngels a Ladislau Kubala, passant per Pau Casals i fins i tot Fidel Castro. Problemes de salut que se li van anar agreujant el van obligar a retirar-se prematurament dels escenaris i va morir a Barcelona el 1975, amb tot just cinquanta-sis anys.
L’autor d’El gran baríton ha tingut l’habilitat, com aquell jugador expert que remena a fons la baralla de cartes, d’entremesclar realitat i fantasia, passatges biogràfics amb passatges inventats i encara d’altres d’estilitzats a manera de llicència literària. Amb tot això, ha reeixit a construir una novel·la d’una gran amenitat, amb un ritme viu que acompanya el lector des de la primera pàgina fins a l’última, amb girs de guió, cops de misteri, moments emotius i pinzellades d’humor subtil. Xavier Gual demostra que posseeix les qualitats que distingeixen un bon escriptor: fluïdesa en el maneig de la llengua, domini dels temps narratius, agudesa psicològica per definir els personatges i per construir els diàlegs i una destresa descriptiva que, tanmateix, mai no resulta feixuga ni ofegosa.
Aquesta destresa es posa de manifest, particularment, en els retrats que dedica a diverses ciutats de l’Amèrica Llatina com ara –entre d’altres– l’Havana, Lima, Asunción, Bogotà o San Juan de Puerto Rico, amb ullades d’una gran vivesa, per moments gairebé impressionistes, però d’una exquisida precisió; i no es limita només als espais exteriors, sinó que es projecta igualment en la manera d’esbossar els topants de camerinos, campaments a la selva, residències de luxe o tuguris de mala mort, a través dels quals van transcorrent les insòlites aventures del protagonista.
Val a dir que l’èxit de la novel·la seria del tot rodó si aconseguís desvetllar en els seus lectors la curiositat per endinsar-se, més enllà del que és un text de ficció, en la biografia històrica –i, sobretot, en el llegat artístic– d’aquest destacat cantant líric català, un dels més prominents, tot i que no dels més coneguts, de la segona meitat del segle XX.
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
Deixa el teu comentari!