La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: Aquesta puta tan distingida, de Juan Marsé
Aquesta puta tan distingida / Juan Marsé.- Barcelona: Club Editor, 2021.
Podria semblar que no té gaire sentit “repetir” llibre perquè ja en vam parlar en aquesta entrada, però trobo que sí hi ha motius, perquè és el mateix llibre i no ho és a la vegada. Aquesta és la versió en català d’aquest llibre, i de fet és, de manera incomprensible, el primer llibre de Juan Marsé que es tradueix a la que era la seva llengua materna. Aquesta absència de llibres de Juan Marsé és estranya, d’uns anys ençà les traduccions al català de llibres escrits originàriament en castellà s’han fent més habituals, el que és un signe de normalitat, però per un o altre motiu els llibres de Juan Marsé sempre s’havien “escapat”, podriem culpar-ne obscures conspiracions, però la realitat és que Juan Marsé, tot i els premis i reconeixements i la seva indubtable qualitat, no era un autor supervendes, els seus llibres es venien bé i al llarg del temps, res a veure amb best-sellers que tenen una enorme fogerada i en sis mesos ja ningú els recorda. Jo m’inclino per aquest motiu, potser simplement és que a ningú se li va acudir abans fins que Maria Bohigas del Club Editor li va proposar i per sorpresa de tothom ell va accedir. S’explica al post-faci perquè Maria Bohigas va triar aquesta novel·la i no va fer la tria potser més fàcil d’anar a buscar Últimas tardes con Teresa, el gran llibre de Marsé.
Aquest llibre potser ha estat injustament menystingut, després del premi Príncipe de Astúrias es va publicar Caligrafía de los sueños amb un notable éxit, però Esa puta tan distingida va passar amb més pena que glòria, com si no interesses i en realitat la seva història es complementa amb la de Caligrafía de los sueños i conforma un díptic novel·lesc que entra de ple en l’autobiografia. Si a Caligrafía… teníem un personatge que era bàsicament Marsé de jove, ara tenim un escriptor ja madur que és bàsicament el Marsé dels 80-90. Com si el Ringo (protagonista de Caligrafía…) s’hagués fet gran i ara ens expliqués una altra història, una història on la puta del títol no és pas el personatge de la prostituta (que hi és) sinó la memòria i com ens enganya i ens falseja la història i la vida. Tenim un crim comés en una sala de projecció d’un cinema de barri, sobre aquest fet el protagonista ha d’escriure un guió cinematogràfic i d’aquesta manera, amb un escenari que no podria ser més “marsià” entra en joc l’autor del crim i el seu internament en un centre on un prestigiós metge buscava el “gen rojo” per curar criminals i gent amb tendències esquerranoses, criminals i malalts tots ells en aquella època.
-El coronel creia que els presoners rojos érem uns tarats mentals. No diré que no n’hi hagués algun, ¿però tots? Home! Amb les seves teories sobre la degeneració de les neurones llibertàries i marxistes, et tocava els collons, el malparit. Volia curar-nos, esborrar aquella tara. El primer dia un infermer, obeint ordres, em va fotre un gec d’hòsties. I amb la benedicció del capellà, escolti. I el metge coronel no em deixava en pau, tot el sant dia interrogant el roig degenerat que havia cremat esglésies i havia llegit Bakinun i repartia el diari Tierra y Libertad, això deia, ell. Fins que no podies més i confessaves per esgotament.
Marśe aprofita els temes per carregar contra la industria del cinema (els desencontres per les seves adaptacions eren célebres) i una mica també sobre polítics, no descobrirem pas ara les fílies i fòbies de Marsé. En aquest llibre, la seva darrera novel·la, no es guarda res i per personatge interposat carrega contra moltíssima gent, però això no deixa de ser un detall. Un detall menor en un llibre de nivell injustament oblidat.
A mitjans de juny del 1982 vaig acceptar l’encàrrec d’escriure una pel·lícula basada en un fet real que havia passat feia anys a Barcelona, un crim espantós que havia provocat tota mena de conjectures i el mòbil del qual, aparentment passional, no es va aclarir mai del tot. El succés funest va tenir lloc a la cabina de projecció d’un cine de barri el gener del 1949 i encara avui se’l recorda envoltat de misteri. La immediata confessió de l’assassí i la seva amnèsia posterior, la truculència de certs detalls i ben especialment l’aroma voluptuós que desprenia la personalitat de la víctima, una prostituta escanyada amb un collaret de cel·luloide -un enfilall de fotogrames descartats d’una de les dues pel·lícules programades aquella setmana (el títol de la pel·lícula, per cert, no consta al sumari que vaig poder consultar, però jo el recordava perquè havia gravitat en la meva adolescència amb una dolça càrrega eròtica)-, eren aspectes de la qüestió que el productor i el director van tenir molt presents a l’hora de proposar-me la feina.
Juan Marsé no va viure per veure aquest llibre, la pandèmia en va endarrerir la publicació i ell va morir el 18 de juliol (precisament un 18 de juliol!) del 2020, la traducció de Martí Sales i l’edició de Club Editor queden com un homenatge, i tant de bo com el primers de més títols de Marsé traduïts a la seva llengua materna.
Deixa el teu comentari!