La Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana … Mirall trencat
Mirall trencat/ Mercè Rodoreda. Barcelona: Club editor, 2008
Mercè Rodoreda és la gran autora clàssica de la literatura catalana. Va néixer l’any 1908 a Barcelona i va morir l’any 1983 a Girona. Va ser filla única. El seu avi Pere Gurguí li inculcà un sentiment catalanista i un amor a la llengua catalana i a les flors. El 1928 es va casar amb el seu oncle Joan Gurguí, amb el qual va tenir un fill. Durant la Guerra Civil va ser correctora de català en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat. El 1937 es separà de Joan Gurguí. Després de la Guerra Civil es va exiliar a França, on va començar una relació sentimental amb Armand Obiols i després va anar a Suïssa. A partir de 1972 decidí establir-se a Romanyà de la Selva.
Mirall trencat és la història d’una família barcelonina des de finals del segle XIX fins a la postguerra. La història comença quan Nicolau Rovira, un home gran amb una gran fortuna demana matrimoni a Teresa Goday, una jove molt maca que treballa al Mercat de la Boqueria. Ella accepta, tot i que ha d’amagar l’existència d’ un fill que té amb un altre home. A partir d’ aquí quan mor Nicolau Rovira es tornarà a casar i la família anirà creixent i amb ella els secrets, les mentires i altres successos.
La trama de la novel·la es desenvolupa principalment als districtes de Ciutat Vella i Eixample, encara que hi ha referències a Sarrià-Sant Gervasi, Sants-Montjuïc i Gràcia.
Finalment, us oferim un tast de la novel·la:
“ Feia xafogor i la Teresa, que començava a abaltir-se, sentí que una gota de suor li corria galta avall. Pensà en la perla que havia regalat al seu marit quan havien tornat a Barcelona. Era una perla grisa i feia molt de temps que la tenia ficada al cap. Que n’havien passades de coses d’ençà d’aquell matí en què amb el pobre Nicolau havien entrat a la joieria del senyor Begú… S’aixecà i anà cap a l’escala. No podia recordar si la duia abans d’anar-se’n. La trobà damunt del tocador clavada en el coixinet amb les altres agulles de corbata. Devia haver tingut por de perdre-la i se n’ havia posat una altra. Somrigué, però estava neguitosa. En devien tenir la culpa aquells núvols que havien començat a tapar el cel a l’hora de dinar.”
Deixa el teu comentari!