El lector opina
INEXHAURIBLE VINYOLI
El vol i la corda. Sobre la poesia de Joan Vinyoli. Josep M. Sala-Valldaura. Institut de Llengua i Cultura Catalanes. Universitat de Girona. 2020.
Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) és actualment un dels noms de referència en el terreny de les lletres al nostre país: doctor en Filologia per la Universitat de Barcelona i catedràtic de Literatura espanyola de la Universitat de Lleida. Autor d’una obra extensa en diferents gèneres, ha estat reconegut, entre altres guardons, amb el Premi Cavall Verd en la modalitat de poesia, el Joanot Martorell de narrativa, el de literatura infantil i juvenil a la Fira de Bolonya, el de la Crítica Serra d’Or i el d’assaig dins la Nit Literària Andorrana.
El seu treball més recent s’inscriu en el terreny de l’assaig, un gènere en el qual ja ha produït estudis d’un gran rigor i interès. En aquest cas, torna sobre l’obra de Joan Vinyoli, un autor que ja havia abordat en un text de 1985. Amb un to indagatori, i escrita des d’una posició moral entre la meditació i el desencant, la poesia de Vinyoli planteja una lúcida reflexió sobre el món i ha exercit una influència destacable en molts poetes posteriors.
El vol i la corda, amb un títol que suggereix l’opòsit entre l’ambició i els límits –l’autor n’explica l’origen en un text preliminar de quatre pàgines i mitja–, està format per tres parts: “Joan Vinyoli: La finitud és un vaixell varat” posa de relleu, sobretot, el component oníric i també els recursos estilístics. “Els fonaments de la poesia de Joan Vinyoli: el silenci, el somni i l’experiència” va més a fons en la recerca de les deus creatives del poeta, els seus impulsos i motius recurrents; especialment remarcable d’aquest apartat és l’anàlisi que hi fa Sala-Valldaura del paper del silenci. Finalment, “Veus, afàsies i emmudiments: El Callat, de Joan Vinyoli, en la tradició postsimbolista” pren com a eix el poemari El callat (publicat l’any 1956 i considerat un dels llibres cabdals, no solament dins el conjunt de la seva producció, sinó de la poesia catalana de postguerra) per desgranar-ne amb cura els aspectes que el vinculen a la tradició del simbolisme.
L’assaig literari és un gènere que no aconsegueix fàcilment la visibilitat en els espais públics; ni en els punts de venda ni en els mitjans de comunicació. I, tanmateix, es tracta d’un domini apassionant, que entronca l’art de la paraula escrita amb la història, l’estètica i la filosofia. És just de dir, a més, que en la nostra llengua gaudim d’una fecunda tradició en aquest gènere, que no té res a envejar a la creació equivalent que poden exhibir altres cultures amb més possibilitats d’edició i difusió, tant públiques com privades.
El vol i la corda és, indubtablement, un treball d’expert però escrit amb vocació d’intel·ligibilitat, que pot captar l’atenció d’un lector d’interessos amplis sempre que sigui raonablement receptiu a l’art poètica i, per descomptat, suposa un festí per als devots de l’obra vinyoliana, ja que els tres estudis que el conformen, ben delimitats temàticament, es complementen per oferir-ne una aproximació minuciosa, en el que, de ben segur, haurà de ser un text de lectura inexcusable per a futurs treballs sobre el gran poeta barceloní perquè, com explica l’autor, “Molts dels seus silencis, dels seus emmudiments, de les seves afàsies, moltes de les seves veus o quasi-veus ressonen dins nostre, no pas solament perquè encara compartim els misteris i les incertituds d’una època bastant pròxima, sinó, sobretot, perquè Joan Vinyoli va encertar-los a dir i a callar poèticament.”
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
Deixa el teu comentari!