La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: Esa puta tan distinguida, de Juan Marsé
Esa puta tan distinguida / Juan Marsé.- Barcelona: Lumen, 2016.
Aquesta és la darrera novel·la de l’enyorat Juan Marsé (Barcelona, 1933-2020), i forma un curiós duet amb Caligrafía de los sueños.
En un origen, Marsé volia que tot fos una mateixa novel·la, un sol llibre, però no se’n va sortir i finalment va desistir i va dividir-ho en dos llibres. A Caligrafia… tenim el Marsé jove, treballant d’aprenent, entrant en un món adult que és una continuació d’una joventut difícil, on personifica la derrota, una derrota que pateix com tothom, com aquella grisa Barcelona de la posguerra, amb els llibres i el cinema com a única esperança. Les circumstàncies del protagonista són idèntiques a les de Juan Marsé en aquells anys.
En aquest llibre ens en anem al 1982, en plena transició, i el protagonista és un escriptor reconegut que rep un encàrrec, un guió de cinema. Com el propi Marsé, el protagonista ha tingut moltes topades amb el món del cinema i les adaptacions dels seus llibres, l’encàrrec no li fa especial il·lusió però li paguen bé i els fets sobre els que ha de fer el guió són molt del tipus de fets que li agraden. El 1949, al Delicias (un cinema de barri, no el restaurant) va morir assassinada una prostituta:
A mediados de junio de 1982 acepté el encargo de escribir una película basada en un hecho real ocurrido años atrás en Barcelona, un crimen horrendo que en su día suscitó muchas y muy diversas conjeturas, y cuyo móvil, aparentemente pasional, nunca se aclaró del todo. El funesto suceso tuvo lugar en la cabina de proyección de un cine de barrio en enero de 1949 y todavía hoy se lo recuerda envuelto en el misterio. La inmediata confesión del asesino y su posterior amnesia, la truculencia de algunos detalles y, de manera muy especial, el voluptuoso aroma que desprendía la personalidad de la víctima, una prostituta estrangulada con un collar de celuloide, una ristra de fotogramas desechados de una de las dos películas programadas en el cine aquella semana -una película cuya título, por cierto, no consta en el sumario que tuve ocasión de consultar, pero que yo recordaba porque gravitó en mi adolescencia con su dulce carga erótica-, eran aspectos del asunto que fueron tenidos muy en cuenta por el productor y el director al proponerme el trabajo.
Aquesta “desmemoria” és un element molt de l’època, en que per fer la transició es van haver d’oblidar moltes coses, i també és un dels elements preferits de Marsé, els records, el passat i com el recreem cada cop que el recordem, amb uns fets reals que pal·lideixen en comparació amb els nostres records. Una història que no dóna respostes però dibuixa amb precisió quirúrgica un moment i una circumstància, una atmosfera, que Marsé recrea com ningú, donant sempre la sensació de “jugar a casa”.
Deixa el teu comentari!