Inici » Ateneu Barcelonès, Destacat, General, Lectors, Novetat

El lector opina

12 setembre 2021 Sense Comentaris

La Maleta. Serguéi Dovlátov.

Barcelona : Labreu edicions, 2010. Traducció de: Miquel Cabal Guarro

9788493797638Escriptor rus (Ufa, URSS 1941-Nova York,1990), expulsat de la Unió de Periodistes Soviètics en 1978. Va emigrar a Nova York, on va ser redactor del diari The New American.

La maleta és una novel·la curta, estructurada en històries independents. El mòbil és el contingut d’una maleta que el protagonista s’ha d’emportar a l’exili. Cada objecte que hi ha a la maleta, és el desencadenant d’un capítol basat en com va arribar a les seves mans. Cada història narra fets autobiogràfics, etapes de la vida de l’autor. El contingut de la maleta serveix només per anar mostrant etapa a etapa els llocs on va treballar i les persones amb les que va conviure.

Els seus manuscrits no es podien llegir a l’URSS d’aquells temps, els enviava a Occident. No hi ha cap llibre a la maleta perquè els llibres estaven prohibits. He gaudit la caracterització dels personatges, trets humans innobles i mesquins. També mostra amb claredat l’ambientació de la Unió Soviètica d’aquells temps. Fa una crítica social i del règim i mostra des de una veu intel·ligent les precarietats humanes mitjançant escenes i diàlegs entre personatges. El resultat és un humor cínic: una situació dramàtica expressada amb humor.

Amb un llenguatge senzill, no ampul·lós ens explica situacions de pobresa, de robatoris, fraus, situacions absurdes i còmiques com el que explica que van robar una botiga de joguets obrint un túnel per sota terra fins el carrer i donant-li corda a les joguines perquè totes soles recorreguessin el túnel. O quan el protagonista li roba les botes a un alcalde que se les havia tret sota la taula en un convit, perquè li feien mal els peus.

Seguidament un parell de paràgrafs. El primer descriu la situació de la URSS, una bona imatge per col·locar al lector en el ambient de la novel·la.

“―En quatre paraules, què passa al nostre país?

Karamzin només en va necessitar dues:

Que roben ―va respondre.

Efectivament, roben. I cada any d’una manera més exagerada.

Dels escorxadors, se’n enduen carcasses de vedella. De la fàbrica tèxtil filassa. Del taller maquinària cinematogràfica, òptiques.

S’ho enduen tot: rajoles, guix, polietilè, motors elèctrics, perns, cargols, vàlvules electròniques, fil, vidre.

Sovint, de fet, pren un caire metafísic. Parlo de robatoris totalment misteriosos i sense cap objectiu racional. Aquests n’estic segur, només passen a l’estat rus.

Coneixia un home fi, noble i culte que es va endur de l’empresa una galleda de barreja de ciment. Pel camí, la barreja es va endurir, naturalment. El lladre va llençar el bloc de pedra a prop de casa seva”.

En aquest segon paràgraf ens dona una imatge del protagonista que escriu en primera persona. Parlem també de l’ autor, donat que és un llibre autobiogràfic, una persona, m’imagino, inquieta, inconformista:

“…hi ha alguna cosa en la doctrina marxista leninista. Es probable que en l’home hi hagi instints socials. Des que tinc us de raó que he sentit una atracció instintiva cap a persones decadents: pobres, gamberros, poetes joves. Mil vegades vaig fer amics decents, però mai va anar be. Només em sentia segur en companyia de salvatges, esquizofrènics i escòria.

Els amics decents em deien:

No t’ofenguis, però es que desprens una intranquil·litat terrible. Al teu costat, se t’encomanen tots els complexos possibles…

No m’ofenia. Des dels dotze anys que notava una atracció irrefrenable per la xusma. No sorprèn, doncs, que set dels meus amics de l’escola acabessin en camps de presoners”.

Recomano la lectura, fluida, amb poques pàgines, i que desperta la rialla. M’ha endinsat en un món desconegut per a mi, la URSS, però a la vegada familiar en els trets humanes.

Elena Sauquet

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.