UNA VEU RECUPERADA

De la vida que passa. Albina Francitorra i Aleñà. Ed. Llop Roig, Barcelona  2020.

És força probable que una part dels lectors de Montserrat Roig ignorin que el seu pare, Tomàs Roig i Llop, va ser un escriptor prolífic, autor de novel·les, teatre, assaigs, memòries i articles. Però deuen ser encara moltes més les persones que no saben que la mare, Albina Francitorra (Barcelona, 1912 – 2013), també va conrear la dedicació a les lletres, especialment –però no exclusivament– durant la seva joventut. Així doncs, resulta evident que l’excel·lent narradora barcelonina, autora de títols de culte com El temps de les cireres o L’agulla daurada, va respirar des de sempre un ambient domèstic marcat pel gust cap als llibres i la cultura.

Pau Vinyes Roig, historiador, editor i activista cultural ha escomès ara la tasca de presentar una mostra de l’obra d’Albina Francitorra, en una operació editorial d’una remarcable oportunitat ja que, a través de les seves pàgines, permet acostar igualment al públic d’avui un tast ben suggestiu de la societat barcelonina i catalana de la primera meitat del segle passat. Per portar-ho a terme, Vinyes ha comptat amb la col·laboració de Roger Sempere Roig i Àlex Martínez Roig –nets, com ell mateix, de Francitorra–, així com de les periodistes Meritxell M. Pauné, Eva Vàzquez i Betsabé Garcia, que signen uns textos breus molt pertinents encaminats a contextualitzar l’obra.

Els articles d’orientació política i social són, segurament, els textos on l’autora antologada manifesta d’una manera més clara el seu pensament i les seves dots com a publicista, mentre que els relats de ficció ens arriben tenyits d’un romanticisme amb ribets moralitzants que, d’altra banda, sembla més imputable a la sensibilitat de l’època (vegeu les tan celebrades narracions de Josep Maria Folch i Torres) que a un biaix estrictament personal. En les col·laboracions per a la premsa, l’autora –tot i la seva joventut– apunta unes qualitats que tot fa pensar que no haurien fet més que consolidar-se si aquella tasca periodística hagués tingut continuïtat.

Cal dir que, si bé els textos revelen alguns dels trets que configuraven el pensament de l’època, sense sostreure’s als seus tòpics i prejudicis, no és menys cert que una lectura atenta permet descobrir-hi, aquí i allà, espurnes d’un esperit crític i avançat al seu temps quan fa referència, per exemple, a la importància social de la cultura, a la consciència nacional dels catalans o a la situació de la dona en l’espai públic.

A propòsit d’aquesta darrera qüestió, i en un escrit de caràcter memorialístic inclòs a De la vida que passa, podem llegir: “El paper de les dones era només com a mestressa de casa. A les noies se les educava per a això. El seu destí era casar-se i ser mare de família. Algunes havien aconseguit estudiar carrera, però eren les més poques: mestres o bibliotecàries. En aquell temps ningú no hauria confiat la seva salut en una metgessa”. Un segle després d’aquell escenari, tot i que queden encara reptes pendents, la societat ha conegut avenços molt importants pel que fa a la incorporació, en igualtat, de les dones en tots els àmbits. I és segur que dones com la protagonista d’aquest llibre –que es va treure el permís de conduir a seixanta-quatre anys i es va llicenciar a la universitat quan ja n’havia fet setanta– hi han contribuït significativament.

MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

Categories; Ateneu Barcelonès, Destacat, General, Lectors, Novetat Tags: Albina Francitorra i Aleñà, el lector opina, Llop Roig, Miquel-Lluís Muntané