Ada Castells ( Barcelona, 1968 )és periodista col·laboradora del Avui del suplement de la Vanguardia, també fa cursos d’escriptura creativa. Va publicar la seva primera novel·la El dit de l’àngel, sobre els seus avantpassat protestants, i li van seguir: Mirada, Tota la vida,Pura sang, Mar viva i La primavera pendent
Una de les protagonistes d’aquesta novel·la, Mare, la Raquel és una de les trigèmines que van néixer al barri de Sant Gervasi de Barcelona l’any 1925 i morirà als noranta dos anys.
Es va casar amb un metge i va tenir tres filles, però els seus deliris de grandesa i “creure que ella era una princesa i Déu l’havia enviat al món perquè la resta del mortals la servissin” no va fer que la vida familiar fos una bassa d’oli.
Els últims anys de la seva vida la Raquel escriurà les seves memòries en una llibreta daurada i la Sara una de les tres filles i narradora de la novel·la la les llegirà d’una tirada asseguda a la cuina, després d’enterrar la mare. La narració es va trenant entre les memòries de la Raquel i els records de la Sara. La lectura de les memòries de la Raquel farà que la Sara es reconciliï amb la seva mare.

Un tast:

I jo, res, callada, concentrada en la conducció i ella amb aquells aires de grandesa, entaforant-me dins del cap el dubte latent, convertint-me en carnassa de psicòleg. ¿I si era cert que la mare feia la bossa, i soc jo qui ho he oblidat, i si la malvada era la Piedad, que em treia l’impermeable de la maleta, amb aquell ressentiment de classe baixa tan bé sabia dissimular?
No te lo puedes ni imaginar, Marisa: me pasaba hores preparándole las cosas para el viaje y ella tenia sus Prendas bien plegadita, marcades por dies para que no se confundiera, porque Sara es muy buena chica, però siempre ha sido muy despistada.

 

I jo, res, callada, concentrada en la conducció esquivant els peròs de la mare, intentant recordar si mai l’havia vist sacrificant hores de son per mi i arribant a la conclusió que no, que ella dormia molt, que era la Piedad que em baixava a l’autocar als matins.
Ja a la Rambla del Carmel amb Llobregós, en un pas zebra, vaig estar a punt d’atropellar una dona amb un carro de la compra: Sara, ets de por, m’has espantat! Avui ja t’he vist que no estaves fina, condueixes molt nerviosa. ¿Sabes, Marisa? Estoy segura que Sara se ha olvidado de poner un chubarquero en la bolsa de la nena.

I jo, res, callada, concentrada en la conducció, amb les mans que m’hauria tapat les orelles ben aferrades al volant.

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, General, Novel·la barcelonina, Novetat Tags: Biblioteca El Carmel - Juan Marsé, novel·la barcelonina, Recomanacions de lectura, Ressenyes