La Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana… Ca la Wenling de Gemma Ruiz Palà
Ca la Wenling / Gemma Ruiz Palà
Gemma Ruiz Palà (Sabadell 1975) és una cara coneguda ja que fa vint anys que fa cròniques culturals a la Televisió pública de Catalunya, TV3, i actualment és redactora en cap. Ca la Wenling és la seva segona novel·la, la primera Argelagues ha tingut un merescut èxit de lectors i de crítica.
La narradora de la novel·la Ca la Wenling té la dèria de portar les ungles de les mans ben pintades i de vermell, per tant passarà moltes hores a la perruqueria Yang per què li facin la manicura i a més serà aquest, el seu espai preferit per fer treball de camp i recollir informació cultural i social de les persones, especialment de les dones, que hi treballen o passen pel centre a gaudir dels seus serveis.
De totes aquestes notes anirà trenant les històries de tot un ventall de dones, tant diferents i tant iguals: la Eulàlia, la Gripi ,la Kristin, la Lourdes, la Wenling…, que la vida els hi estat difícil només pel fet de no ser homes.
La Wenling és el cervell i el cor de la Perruqueria Yang i amb qui la narradora engegarà una relació de confiança. Al centre d’estètica també hi treballa el marit de la Wenling, el Yang, fent de perruquer, i hi passen l’estona els seus dos fills quan no estan a l’escola. Són una família que han vingut de Qingtian i no fan res diferent del que han fet i fan altres famílies que venen a Barcelona per guanyar- se la vida i procurar un futur millor als seus fills: treballar dotze hores al dia sis dies a la setmana igual que ho feien les persones de les Confecciones Juanita, Queviures Malet o Sastreria Canal.
Un tast:
Pentinar Barcelona barri a barri era, oi? Doncs per res del món puc deixar de racó la Wenling. Les meves mans ja són seves, no hi ha res a fer. I els peus…Els peus em pensava que podria fer-los entrar a qualsevol lloc i pedicurar-me’ls d’amagatotis per recopilar dades complementàries pels contrastos d’humanitat. Doncs em sabotegen, n’estan fins al capdamunt de ser un pretext. No em passen de cap portal més. I amb aquest estira-i-arronsa van passant els dies. I les ungles se’m van despintant i creixent, com les meves mentides. No, pies no, gracias, ayer yo ya corté y pinté uñas. I em sorprenc més de com m’he tornat d’enredaire que no pas d’aquesta esporgada gramatical que fa temps que gasto i que la RAE causaria una implosió. Fora pronoms i articles! Si han de fer més nosa que servei, a la bassa!
Les meves professores de ioga bé que ho fan, ara que hi penso. Diuen: Brazo Izquierdo pasa delante pierna derecha. Pie izquierdo sube, mano derecha coge rodilla izquiera. I així, tot el reguitzell de postures. I oi que ningú no se n’hi enriu? Doncs jo mimetitzo ben xiroia el castellà que la Wending només ha pogut aprendre com els lladres, a esgarrapades entre clienta i clienta. I és ara que ho escric que m’adono, que ho faig perquè em noti més a la vora seu.
Matem-ho. Tampoc aniré enlloc més a fer-me la pedicura. El treball de camp només tindrà un camp: aquest.
Deixa el teu comentari!