El lector opina
Orlando / Virginia Woolf
Barcelona : Proa, 2008. Traducció: Maria Antònia Oliver
Virginia Woolf, 1882-1941, escriptora modernista, formava part del Cercle de Bloomsbury, un grup d’intel·lectuals que creien en el valor de l’art i defensaven un estil liberal de vanguardia. El 1922, va conèixer l’escriptor i jardiner Vita Sackville-West i inicià una relació sexual/sentimental. Vita va ser el disparador per la novel·la revolucionària de Woolf, Orlando (1928).
En aquesta obra Virginia Woolf reivindica el valor de la persona con un ésser psíquic més enllà del seu gènere.
A l’inici de la història, Orlando és un noble de l’Anglaterra isabelina. A la meitat de la novel·la, un dia, després de dormir durant set nits seguides, es desperta dona i a partir de les hores, viu com a dona, tot i que ella se sent la mateixa que sempre.
L’androgina es troba en els mites sobre els orígens com un símbol d’identitat religiosa suprema, de poder absolut i transcendència total. Representa la unió dels contraris, la conjunció mítica dels sexes. Aquest mite va ser descrit pel filòsof Plató. És, suposo, d’aquest mite, on Virginia Woolf treu la idea que el personatge d’Orlando (androgin) viu durant quatre segles. L’autora s’atreveix a trencar amb les lleis del temps i del gènere. Descriu el canvi de segle amb detalls com es pot apreciar al següent paràgraf: “El primer dia del siglo XIX el clima de Inglaterra parecia haber cambiado. Llovia con frecuencia, pero solo con aguaceros caprichosos, que volvian a empezar apenas concluian….pero lo peor era que la humedad empezó a meterse en las casas…“.
M’ha semblat molt interessant com l’escriptora enfoca els fets quotidians i no es fica en els canvis polítics, cosa que esdevindria bastant feixuc.
L’amor és una constant en la novel·la. En la primera part, sent home i estant compromès amb una noia burgesa, s’enamora d’una princesa moscovita. Els amants troben la manera de burlar les formes imposades per trobar-se. La princesa és vital i va amb bombetes, propi dels homes. Han quedat per fugar-se junts però ella no es presenta. Després d’aquest desengany, porta una vida solitària a casa seva que té unes tres-centes cambres, més que una casa, és com un poble, que ha heretat dels seus avantpassats. En la cripta, està en contacte amb els cossos morts de la seva família, toca els seus ossos en un intent de comprendre el sentit de la mort i al mateix temps de la vida. En aquest punt he de dir que Orlando te un fons filosòfic bastant potent. Crec que el desig profund d’Orlando, des del principi de l’obra fins el final, és trobar la veritat.
El sentit de l’humor és present en moltes escenes. Com ara quan parla de principi del segle XIX temps que es posa de moda anar amb un anell de casat i Orlando, que ja és una dona, corre per buscar marit.
Crítica social: Orlando passa una època anant a festes de societat fins a descobrir que en aquestes no es diu una sola paraula interessant. També critica la personalitat dels escriptors del moment i l’absurd de mitificar una persona per la seva obra.
Hi ha un tema que es manté en tota la història: el personatge escriu un poemari anomenat El roure. L’escriptura te a veure més amb l’expressió de la seva ànima anant més enllà del canvi de gèneres que viu. Quan acaba d’escriure el poemari se’n adona que aquest està viu i que el que vol el poemari és ésser publicat. I així ho fa.
No faré més spoiler però sí voldria comentar que he llegit dos cops aquest llibre. El primer cop vaig trobar un llenguatge poètic i a vegades em quedava amb la sensació de no entendre-ho bé. El segon cop potser tenia la ment més oberta i ho vaig gaudir de debò. Us animo a llegir-ho, si no ho heu fet ja…
Elena Sauquet
Deixa el teu comentari!